dilluns, 8 de maig del 2017

L’amor de Déu en el sofriment humà.



Apunts,  11a.Trobada (Curs 2016-2017).
Déu i la creu. Després de l’experiència d’Auschwitz, necessitem una nova cristologia que ens parli de Déu en relació al sofriment i ens expliqui el desenllaç d’una persona compassiva com Jesús morint de forma ignominiosa a la creu, abandonat dels homes i aparentment de Déu.
Déu vol el patiment? No ho vol, però ho permet? Déu pateix quan pateixen als quals estima? Què significa avui la creu pels qui pateixen desnonaments, guerres i migracions? Per alguns teòlegs, Déu pateix per amor en la mort de Jesús i en les altres «morts» de la història.
Déu és present en la creació i té cura del poble de l’aliança: ho demostra quan diu a Moisès: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he escoltat el clam davant els seus opressors i conec els seus sofriments. He baixat a alliberar-los». (Èxode 3,7-8).
El profeta Osees presenta aquesta exclamació de Déu davant del pecat del seu poble: «El cor em fa un salt, totes les meves entranyes es compadeixen» (Os 11,8). També Isaïes posa en boca de Déu aquest clam enfront de la injustícia: «He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo». (Is 42,14).
El cristianisme, emmirallant-se en la filosofia grega clàssica, va caracteritzar Déu en un ideal de perfecció immutable, amb l'atribut de impassibilitat; «incapaç de patir»,
Pels fets dolorosos del XX, guerres mundials, l'holocaust, apartheid, etc. la teologia va fer un gir sobre la idea d'un Déu que no pot patir. Un Déu que es limita a ser espectador de tot aquest dolor, i ho permet, per a l’home i la dona d’avui és moralment intolerable. En paraules de Jacques Maritain: «Tenim necessitat d'integrar el sofriment en Déu, ja que la idea d'un Déu insensible i apàtic desagrada profundament a les masses». El filòsof nord-americà Alfred North Whitehead, ha elaborat una teoria sobre Déu, com el d’un gran company «que es solidaritza amb nosaltres en el sofriment i ens comprèn». I, Dietrich Bonhoeffer va escriure des de la seva cel·la d’una presó nazi: «Només el Déu sofrent pot ajudar-nos», patint amb el dolor de la guerra. La tasca dels cristians és la d’estar al costat de Déu; no preguntant-se on era Déu?, en l’holocaust, sinó: on eres tu?, què vas fer per evitar-ho?.
El teòleg Jürgen Moltmann, que va ser presoner a la segona guerra mundial, sosté que Déu patí literalment per la mort del Fill a la creu i, s'identifica amb el patiment de tot el món. Si no patís d’aquesta manera –conclou Moltmann-, llavors no podríem dir que és Amor. Pau ho explica així en les seves cartes: «El món està en pecat, i el Pare, en la seva gran misericòrdia, vol salvar-nos. Per això entrega lliurement el seu Fill perquè sigui crucificat, realitzant d'aquesta manera la salvació». I el Fill, per amor accepta: «No es faci la meva voluntat, sinó la teva». Una dialèctica entre el Déu que és pare i el Déu que és fill.
La creu de Jesús obre el camí perquè tot el patiment del món sigui introduït en el mateix ésser de Déu, que pel poder de l'Amor diví sana, canvia i salva el món. Déu transforma el sofriment en victòria de vida. Per a Moltmann, no només Déu està en la història, sinó que el món, amb el seu caos, està en Déu, que transforma la negativitat de la història vers una reconciliació nova i justa. De fet, Déu només pot realitzar la salvació de la humanitat si totes les catàstrofes del món estan dins d'ell, formen part de la Creació.
La creu és una oposició a la voluntat de Déu, al seu pla de salvació. Per això Déu se solidaritza misericordiosament amb tots aquells que suporten la seva creu; no els abandona. Déu era present en la mort de Jesús, integrat a la creu,  malgrat l’aparent absència. 
Selecció i redacció: Salvador Sol. Font: La nueva cristología, hoy. Elisabeth A. Johnson 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada