dimarts, 30 de maig del 2017

Déu i la creu. L’amor de Déu en el sofriment humà.

Apunts,  11a.Trobada (Curs 2016-2017). 
Després de l’experiència d’Auschwitz, necessitem una nova cristologia que ens parli de Déu en relació al sofriment i ens expliqui el desenllaç d’una persona compassiva com Jesús morint de forma ignominiosa a la creu, abandonat dels homes i aparentment de Déu. 
Déu vol el patiment? No ho vol, però ho permet? Déu pateix quan pateixen als quals estima? Què significa avui la creu pels qui pateixen desnonaments, guerres i migracions? Per alguns teòlegs, Déu pateix per amor en la mort de Jesús i en les altres «morts» de la història.
Déu és present en la creació i té cura del poble de l’aliança: ho demostra quan diu a Moisès: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he escoltat el clam davant els seus opressors i conec els seus sofriments. He baixat a alliberar-los». (Èxode 3,7-8).
El profeta Osees presenta aquesta exclamació de Déu davant del pecat del seu poble: «El cor em fa un salt, totes les meves entranyes es compadeixen» (Os 11,8). També Isaïes posa en boca de Déu aquest clam enfront de la injustícia: «He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo». (Is 42,14)
El cristianisme, emmirallant-se en la filosofia grega clàssica, va caracteritzar Déu en un ideal de perfecció immutable, amb l'atribut de impassibilitat; «incapaç de patir»,
Pels fets dolorosos del XX, guerres mundials, l'holocaust, apartheid, etc. la teologia va fer un gir sobre la idea d'un Déu que no pot patir. Un Déu que es limita a ser espectador de tot aquest dolor, i ho permet, per a l’home i la dona d’avui és moralment intolerable. En paraules de Jacques Maritain: «Tenim necessitat d'integrar el sofriment en Déu, ja que la idea d'un Déu insensible i apàtic desagrada profundament a les masses». El filòsof nord-americà Alfred North Whitehead, ha elaborat una teoria sobre Déu, com el d’un gran company «que es solidaritza amb nosaltres en el sofriment i ens comprèn». I, Dietrich Bonhoeffer va escriure des de la seva cel·la d’una presó nazi: «Només el Déu sofrent pot ajudar-nos», patint amb el dolor de la guerra. La tasca dels cristians és la d’estar al costat de Déu; no preguntant-se on era Déu?, en l’holocaust, sinó: on eres tu?, què vas fer per evitar-ho?.
El teòleg Jürgen Moltmann, que va ser presoner a la segona guerra mundial, sosté que Déu patí literalment per la mort del Fill a la creu i, s'identifica amb el patiment de tot el món. Si no patís d’aquesta manera –conclou Moltmann-, llavors no podríem dir que és Amor. Pau ho explica així en les seves cartes: «El món està en pecat, i el Pare, en la seva gran misericòrdia, vol salvar-nos. Per això entrega lliurement el seu Fill perquè sigui crucificat, realitzant d'aquesta manera la salvació». I el Fill, per amor accepta: «No es faci la meva voluntat, sinó la teva». Una dialèctica entre el Déu que és pare i el Déu que és fill.
La creu de Jesús obre el camí perquè tot el patiment del món sigui introduït en el mateix ésser de Déu, que pel poder de l'Amor diví sana, canvia i salva el món. Déu transforma el sofriment en victòria de vida. Per a Moltmann, no només Déu està en la història, sinó que el món, amb el seu caos, està en Déu, que transforma la negativitat de la història vers una reconciliació nova i justa. De fet, Déu només pot realitzar la salvació de la humanitat si totes les catàstrofes del món estan dins d'ell, formen part de la Creació. 
La creu és una oposició a la voluntat de Déu, al seu pla de salvació. Per això Déu se solidaritza misericordiosament amb tots aquells que suporten la seva creu; no els abandona. Déu era present en la mort de Jesús, integrat a la creu,  malgrat l’aparent absència.
Trobada del grup peer a reflexionar sobre el llivbre d'Elisabeth A. Johnson: La cristyología, hoy   
Apunts de Salvador Sol

divendres, 26 de maig del 2017

OBRIR L’HORITZÓ

L’evangeli del diumenge

Veure comentari de J. A. Pagola,  clicant:  Ascensió del Senyor – A (Mateu 28,16-20)

Els onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l, el van adorar; abans, però, havien dubtat. Jesús s'acostà i els va dir:

--He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. 

divendres, 19 de maig del 2017

L’ESPERIT DE LA VERITAT

L’evangeli del diumenge

Veure comentari de J. A. Pagola,  clicant:  Diumenge 6 de Pasqua – A (Joan 14,15-21)


Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres. No us deixaré pas orfes; tornaré a vosaltres. D'aquí a poc temps, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda; i al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà i jo també l'estimaré i em manifestaré a ell.

divendres, 12 de maig del 2017

JESÚS ÉS EL CAMÍ

L’evangeli del diumenge 

Veure comentari de J. A. Pagola, clicant:  Diumenge 5 de Pasqua – A (Joan 14,1-12)

Que els vostres cors s'asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.
Tomàs li pregunta: --Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?
Jesús li respon: --Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi. Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare. I des d'ara ja el coneixeu i l'heu vist.
Li diu Felip: --Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més.
Jesús li respon: --Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; i, si més no, creieu per aquestes obres. Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare. 


dilluns, 8 de maig del 2017

L’amor de Déu en el sofriment humà.



Apunts,  11a.Trobada (Curs 2016-2017).
Déu i la creu. Després de l’experiència d’Auschwitz, necessitem una nova cristologia que ens parli de Déu en relació al sofriment i ens expliqui el desenllaç d’una persona compassiva com Jesús morint de forma ignominiosa a la creu, abandonat dels homes i aparentment de Déu.
Déu vol el patiment? No ho vol, però ho permet? Déu pateix quan pateixen als quals estima? Què significa avui la creu pels qui pateixen desnonaments, guerres i migracions? Per alguns teòlegs, Déu pateix per amor en la mort de Jesús i en les altres «morts» de la història.
Déu és present en la creació i té cura del poble de l’aliança: ho demostra quan diu a Moisès: «He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he escoltat el clam davant els seus opressors i conec els seus sofriments. He baixat a alliberar-los». (Èxode 3,7-8).
El profeta Osees presenta aquesta exclamació de Déu davant del pecat del seu poble: «El cor em fa un salt, totes les meves entranyes es compadeixen» (Os 11,8). També Isaïes posa en boca de Déu aquest clam enfront de la injustícia: «He callat durant molt de temps, no deia res, em contenia; però ara, com la dona quan infanta, crido, esbufego i panteixo». (Is 42,14).
El cristianisme, emmirallant-se en la filosofia grega clàssica, va caracteritzar Déu en un ideal de perfecció immutable, amb l'atribut de impassibilitat; «incapaç de patir»,
Pels fets dolorosos del XX, guerres mundials, l'holocaust, apartheid, etc. la teologia va fer un gir sobre la idea d'un Déu que no pot patir. Un Déu que es limita a ser espectador de tot aquest dolor, i ho permet, per a l’home i la dona d’avui és moralment intolerable. En paraules de Jacques Maritain: «Tenim necessitat d'integrar el sofriment en Déu, ja que la idea d'un Déu insensible i apàtic desagrada profundament a les masses». El filòsof nord-americà Alfred North Whitehead, ha elaborat una teoria sobre Déu, com el d’un gran company «que es solidaritza amb nosaltres en el sofriment i ens comprèn». I, Dietrich Bonhoeffer va escriure des de la seva cel·la d’una presó nazi: «Només el Déu sofrent pot ajudar-nos», patint amb el dolor de la guerra. La tasca dels cristians és la d’estar al costat de Déu; no preguntant-se on era Déu?, en l’holocaust, sinó: on eres tu?, què vas fer per evitar-ho?.
El teòleg Jürgen Moltmann, que va ser presoner a la segona guerra mundial, sosté que Déu patí literalment per la mort del Fill a la creu i, s'identifica amb el patiment de tot el món. Si no patís d’aquesta manera –conclou Moltmann-, llavors no podríem dir que és Amor. Pau ho explica així en les seves cartes: «El món està en pecat, i el Pare, en la seva gran misericòrdia, vol salvar-nos. Per això entrega lliurement el seu Fill perquè sigui crucificat, realitzant d'aquesta manera la salvació». I el Fill, per amor accepta: «No es faci la meva voluntat, sinó la teva». Una dialèctica entre el Déu que és pare i el Déu que és fill.
La creu de Jesús obre el camí perquè tot el patiment del món sigui introduït en el mateix ésser de Déu, que pel poder de l'Amor diví sana, canvia i salva el món. Déu transforma el sofriment en victòria de vida. Per a Moltmann, no només Déu està en la història, sinó que el món, amb el seu caos, està en Déu, que transforma la negativitat de la història vers una reconciliació nova i justa. De fet, Déu només pot realitzar la salvació de la humanitat si totes les catàstrofes del món estan dins d'ell, formen part de la Creació.
La creu és una oposició a la voluntat de Déu, al seu pla de salvació. Per això Déu se solidaritza misericordiosament amb tots aquells que suporten la seva creu; no els abandona. Déu era present en la mort de Jesús, integrat a la creu,  malgrat l’aparent absència. 
Selecció i redacció: Salvador Sol. Font: La nueva cristología, hoy. Elisabeth A. Johnson 

divendres, 5 de maig del 2017

NOVA RELACIÓ AMB JESÚS



L’evangeli del diumenge
Veure comentari de J.A.Pagola, clicant: Diumenge 4 de Pasqua – A (Jn 10,1-10)
Us ho ben asseguro: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: a ell, el guarda li obre la porta, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en comptes de seguir-lo en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys.
Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava.
Per això Jesús continuà: --Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers, però les ovelles no se'ls escoltaven. Jo sóc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir.