divendres, 19 de febrer del 2016

Jesús, el Regne i l’Església

Apunts,   8a  Trobada (Curs 2015-2016).


Segons la constitució Lumen gentium «Jesús va començar la seva Església amb l’anunci de la bona noticia, és a dir, l’arribada del Regne de Déu» (LG, 5). Marc i Mateu repeteixen les paraules de Jesús quan anunciava la bona nova: «s’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». (Mc 1,15 / cf Mt 4,17). El Regne exigeix: conversió i aporta  joia pels pobres, i és força alliberadora del món corromput per tal que assoleixi la plenitud de les promeses de Déu.

El Regne s’entén com un paradigma d’esperança, llibertat i justícia.

Per W. Kasper, el «Centre i marc de la predicació de Jesús fou el Regne». I per H. Küng, «La causa de Jesús és la causa de Déu en el món: el Regnat de Déu» aquí a la terra.

Per Jon Sobrino, «Jesús no volia fundar una Església. Això no va ser l’objecta de la seva predicació». «El Déu de Jesús –ha escrit González Faus- no és accessible al marge del Regne». Per tant, si volem saber què és exactament el misteriós Regne de Déu hem de dirigir la mirada vers Jesús. Parlar del «regnat de Déu», és per Marc parlar d’«Evangeli» o «Bona Nova», doncs que anuncia l’arribada de la salvació de: pobres, pecadors i malalts.

Jon Sobrino proposa tres vies per entendre el Regne de Déu, realitat primera i última en la predicació de Jesús: la via del Regne com a concepte, la de la praxis de Jesús i la dels destinataris. Tres vies que es complementen.

a) El concepte del regne. És la idea de Déu com a rei. Aquesta idea ja la tenia el poble jueu abans de l’aparició de la reialesa del s.XI aC. I que van perdre amb la invasió dels assiris i amb l’exili a Babilònia. Per això esperaven que Déu mateix vindria a regnar en persona par a implantar de veritat la justícia.

b) La praxis de Jesús. L’anàlisi dels signes, tant explícits (miracles, exorcismes, acollida de pecadors), com implícits (dinars), y les paràboles (que presenten el Regne per analogia). Per aquestes vies els apòstols van reconèixer el Jesús de Nazaret en el Crist ressuscitat. Jesús comparteix dinars. Als pobres (els multiplica el pa), als «pecadores y publicans» (els dóna el perdó) i als deixebles (els ensenya a compartir). Això són signes del temps messiànic.  

c) Els destinataris. El Regne va destinat als pobres, als afligits i als perseguits; benaurances. Com ha escrit G. Gutiérrez: la memòria de Jesús crucificat és la crucifixió actual del poble. La mort de Jesús és conseqüència de la seva passió per la justícia.
                                                                                             
El Regne «Ja» és present, però «encara» no. No amb la seva plenitud. (O. Cullmann). El Regne de Déu apareixerà plenament quan acabi el món pecador (Lc 17,26-30), quan acabin els sofriments (Mt 11,5) i la mort sigui superada (Lc 20,36).

El Jesús històric no fundà l’Església. Aquesta és un esdeveniment postpasqual. En la mesura que apareix l’Església el Regne es desplaça. Jesús predicava el Regne l’Església predica Jesús el Crist. Ni Pau ni Joan parlen del «Regne», són apòstols cristològics. 

Per Bultmann l’Església es constitueix en l’Imperi Romà, sota la cultura hel·lenista. Així cal entendre la frase de Loisy: «Jesús anuncià el Regne i el que arribà fou l’església».


Jesús és el fonament de l’Església; l’assemblea de comunitats cristianes centrades en Jesús; confessant que ha esdevingut el Crist, que vessa el seu Esperit rebut del Pare: L’Església, és «presagi del Regne de Déu definitiu» (H. Küng); sagrament. de Jesús el Crist.

Salvador Sol, Sobre un text de: Casiano Floristan

divendres, 5 de febrer del 2016

Jesús i Déu, El Jesús de Déu

Apunts,   7a  Trobada (Curs 2015-2016).


Qui és Jesús per Déu? el centurió romà, «en veure com havia mort» Jesús, baixà del turó exclamant: «veritablement aquest home era Fill de Déu». (Mc 15,39). Pau, apòstol «cridat per Déu», no parlarà de Déu sinó és a través de Jesucrist i la seva Resurrecció. Era freqüent, a les primeres esglésies, nomenar Déu com el Pare de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit ens dicta a anomenar a Déu Pare, a Jesús Senyor, i entre nosaltres germans.

A partir d’aquestes experiències, ja no podem parlar de Déu sense incloure-hi a Jesús, perquè, malgrat no haver escrit cap llibre sobre Déu, ni predicar-lo, era present en els seus actes i va fer la seva voluntat. Per això Pau pot dir: «som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist», (2 Co 4,6)

Per a poder predicar la divinitat de Jesús, els apòstols va haver de fer un important en la seva concepció jueva de Déu, allò que significava en relació al món i als homes: Déu lliurà el seu Fill al món «no pas per a condemnar el món sinó per a salvar-lo» i amb ell, a tota la humanitat. Si Jesús no és Fill de Déu, no té sentit afirmar «carregà amb els nostres dolors» i a Getsemaní es lliurà a la justícia de Déu: que vol dir acceptar la seva voluntat!. 

En una societat tan teocràtica como era Israel, els exclosos no eren estimats per Déu. Jesús trenca aquest estigma: ell anuncia Déu «dels de fora» del sistema; un Déu que enderroca dels seus trons als ben instal·lats i, incorpora a la societat els exclosos. 

Jesús, doncs, pertany a l’ésser de Déu amb una intimitat que no es identitat però és absoluta. L’expressió fill de Déu, inculturada en el seu món, resulta mitològica en la cultura d’avui. Per això fóra preferible l’expressió neotestamentària que diu «en ell habita la plenitud de la divinitat» (Col 2,9) que marca, a la vegada, una totalitat i una distinció i ens inclou a nosaltres: la plenitud de Déu en Jesús, ho era «reconciliant el món en ell» (2 Cor 5,19). 

La intimitat «hipostàtica», només té sentit en el seu context històric, però que avui ha perdut tot el seu caràcter «evangèlic». El problema rau en l’hel·lenització del missatge; l’establiment de les categories gregues de Ser i Poder i no en la d’Amor: (cf 1Jn 4,7-10)

Aplicant pistes hermenèutiques, en termes d’unió i autopossesió en l’amor humà, seria: aspirar a la màxima unió en el si de la màxima diferenciació. Quan algú diu: «jo soc totalment teu», s’entén com una pretensió de pertinença total, però, a la vegada, el «jo» manifesta el màxim alliberament del subjecte.

Que Jesús pertany a l’ésser de Déu significa que Déu no té, seguint el llenguatge bíblic, una altre «imatge», per a nosaltres, que el ser humà que és Jesús. Per això Pau modifica l’expressió «invocar a Déu», per la d’«invocar el Nom del Senyor». (cf Rm 10.9-13)

Un dels passatges més fonamentals de la divinitat humanitzada de Jesús, és aquesta afirmació: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Afirmació aplicable, també, als qui fan el bé per una altre causa. 

La raó humana no pot donar a Déu un estatut ontològic, però en la mesura en que Déu s’ha comunicat a si mateix en un home, la raó humana pot donar-li a Déu un cert estatut antropològic. («Déu és Amor», etc.). No un Déu dels poderosos de la terra, sinó dels humils i els exclosos. Un Déu que es projecta en la «dignitat del messies sofrent».

Salvador Sol, sobre el text de González Faus, (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret)