diumenge, 19 d’octubre del 2014

LA RUPTURA: EL PECAT ORIGINAL


Apunts, 2a Trobada

La tradició bíblica ha interpretat la Creació del cel i la terra a la llum de l’experiència del poble jueu, en el camí de la història, i els descobreix que Déu és salvador en un procés d’elecció i promeses, de fidelitat i exigències; que els allibera de l’esclavitud i els encamina vers l’esperança. «Jo soc el qui soc» diu el Senyor-Déu a Moisès (Ex 3,14), i els israelites descobreixen que el seu Déu és únic, company de camí i guia del seu poble.
Déu accepta la naturalesa humana, com ens diu el llibre de la Saviesa: 23 Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. (Sv 11,23)
La Bíblia interpreta que els humans tenen: nivells de deïficació (No són esclaus al servei d’altres senyors superiors o déus); nivells de identificació amb el cosmos (ajustats al seu ritme, sense que el món s’ajusti del tot a ells. (cf. Mt 16,25-26)); nivells de creure’s importants en sí mateixos (Molts mestres de l’Orient creuen que el diví està en el  propi ser humà. Però per la bíblia Déu és molt més que els pensaments de cada persona.
Al principi la Bíblia presenta Déu i els homes en diàleg, sobre el món que va creixent, desplegant els gèrmens de vida propis de la Creació. Però també destaca que els humans embruten les aigües de la vida, volent afirmar-se en un tipus d’existència que va contra Déu. El pecat original pertany a aquest tipus d’existència; pertany a l’entramat social de l’existència, no pas a la societat com espai d’encontre interhumà, El pecat no forma part de la vida en sí mateixa, sinó en la forma en que nosaltres hem construït aquesta vida. No és que el món sigui dolent, el què és dolent és seguir un camí equivocat d’autodivinització, de idolatria i de violència. 
La Bíblia ens parla del paradís (Gn 2,4-25), però el paradís és el nostre propi ser; persones que Déu ha creat per el bé, per el desplegament de la vida i l’esperança. Això és el que els humans portem dins, com amics de Déu i sers lliures. Però Adam i Eva, no acceptant la vida com a gràcia, van pervertir el seu camí de persones lliures.   
La història de la humanitat està sostinguda i dirigida per l’Esperit de Déu i la seva paraula. La Bíblia sap que Déu ens ha creat en una terra bona però dura, en el sentit radical de la paraula: sobre un món de conflictes i tensions: en la que el tigre aguaita, i el càncer amenaça i hi ha huracans i terratrèmols. Però ens ha creat capaços per a forjar-nos la vida, independents i lliures, arriscant-se a col·locar-nos sobre un món que nosaltres mateixos anem fent, i ens cal assumir-ne les conseqüències. Si això és així, podem preguntar-nos, per què Déu ha creat aquest món amb tants de riscos? És un problema que té com a resposta la paraula «todicea» (atributs de Déu). Però com podem justificar un Déu que ha creat un món amb tant de sofriment? Doncs bé, aquests és el misteri més dur i bonic a la vegada. Déu ha creat la humanitat confiant en la seva pròpia voluntat. No ha creat unes joguines per a després anar jugant i divertir-se. Déu ha posat davant seu un ser vivent capaç d’autoafirmació per a salvar-se o destruir-se. Així doncs, podem afirmar que només és un fill digne de Déu aquell que por negar-lo. Però no perquè pot negar-lo, sinó perquè és capaç de fer-ho.  En el moment del despertar i decidir la seva autonomia, els humans decidiren fer-se lliures de forma destructiva, rebutjant el do de la Gràcia (cf. Gn 3; Rm 5).
   Hi ha un moment d’afirmació. Els humans, en voler ser independents han assumit el pecat. Un pecat, però, que presenta el tret positiu de ser signe de maduresa; que és conseqüència d’una voluntat que s’ha trobat a sí mateixa i decideix de manera autònoma. Per això, en termes religiosos podem afirmar que Déu estima el pecador, no com a «desgraciat» sinó com «arriscat».
   Hi ha un moment de negació. Els humans es fan desgraciats pretenent construir la vida des de fora de les fonts de la vida. El llibre de la Saviesa, ha descobert que el fruit mateix del pecat és el càstig que suscita.
   Hi ha un moment de recuperació.. El pecat hauria estat la primera i última paraula de la història si Déu hagués deixat als humans que es destruïssin. L’alba convertida en posta, el bressol en sepultura. (cf. Gn 6-9).
Doncs bé, l’AT ens descobreix que Déu segueix essent diví (creador) en el fons del pecat: continua construint els humans allà on els humans semblen preferir destruir; els ofereix vida on ells busquen la mort. Sobre el poder de destrucció hi ha la paraula de Déu que crida i crea des del fons mateix del pecat. Per això la història és un camí de reconciliació y retrobament: no pretén tornar a la innocència d’altre temps, ni recuperar el paradís perdut. Des de la base del perdó de Déu, els humans haurien d’haver acceptat la seva gràcia creadora.
La Bíblia pretén explicar (cf. Gn 3, 8-24) que són els humans els qui han destruït la vida com do de Déu. Però la humanitat pecadora conserva elements positius: pot escoltar Déu i respondre-l’hi des del fons del seu pecat (cf. Gn 3, 8s); També treballar la terra (Gn 3,17) i tenir fills, que són imatge de Déu (Gn 4, 1-25). El què Déu ha prohibit és l’accés a la immortalitat, a l’arbre de la vida (Gn 3,19,22-24). Des de les hores, els humans vaguem per la terra (Gn 4,16) assenyalats per la culpa i el perdó; qui ven l’ànima al diable (Faust) es torna diable.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada