divendres, 31 d’octubre del 2014

ABRHAM, PROMESA I CAMÍ

Apunts 3a Trobada

L’Antic Testament (AT), no està escrit per escandalitzar-nos. És un llibre que explica el camí dels humans que busquen Déu, en un procés històric, en el que es barregen lluites, violències i tendreses. El llibre no pretén ser edificant, sinó una catarsi (purificació alliberadora de les emocions primàries) de la condició humana de la que som hereus.
La història d’Israel s’escriu des d’un Déu que es manifesta a un poble que es descobreix creador, que no té els camins marcats, i per tant, és responsables del seu destí. I, és en els moments més gloriosos de la monarquia davídica quan el jahvista escriu la història, a partir d’Abraham, sentint-se poble escollit i intentant descobrir el misteri de la vida, en un record de confessió i pregària. 
La historia sagrada comença amb la genealogia dels patriarques. Abraham, Isaac i Jacob. Abraham destaca pels seus trets religiosos (és el primer monoteista). Isaac queda una mica deslluït. Jacob és, l’«arameu errant» que amb els seus dotze fills (dotze tribus) funda Israel. 
En Abraham es concentren les promeses primitives. Abraham va ser una figura individual que es convertí en signe del poble d’Israel. «Abram travessà el territori fins a Siquem, a l'Alzina de Morè. En aquell temps els cananeus eren els amos del país. El Senyor es va aparèixer a Abram i li digué: --Donaré aquest país a la teva descendència». (Gn 12, 6-7)
La terra pertany a Déu, és realitat sagrada, per això la pot regalar com un do de la seva gràcia. No està a favor dels poderosos que posseeixen la terra per la força El Déu d’Abraham és garantia de vida. «Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar. Doncs així serà la teva descendència» (Gn 15,5); «t'ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar. Els teus descendents posseiran les ciutats dels seus enemics» (Gn 22,17).
Abraham, per fer-se depositari de la promesa ha de situar-se en un principi de ruptura. Ha de posar-se en camí vers un futur incert. I, en aquest camí de ruptura, és on troba Déu; allà on es neguen els «déus» antics. Sense assumir aquesta ruptura, no és possible entendre què significa Abraham.
L’escrit del jahvista (s.X a.C.) ens situa en el nucli de la promesa: «El Senyor va dir a Abraham: Vés-te'n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t'indicaré. D’aquesta manera: Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom». (Gn 12,1-2)
És important veure que Abraham no ha iniciat aquest camí en benefici propi, sinó que s’ha posat al servei de tota la humanitat, com a principi de transformació universal. No és un camí de tipus interior, espiritualitzant, sinó arrelat a la terra, al menjar compartit, a la solidaritat entre els pobles. D’aquesta manera s’inverteix la paraula de mort i maledicció dels orígens. (Gn 3,14-19) Enfront del pecat d’Adam i Eva, la benedicció d’Abraham significa un futur d’existència abundant sobre el món. Enfront de la violència de Caín, suposa pau pels pobles. Enfront del risc d’aniquilació pel diluvi, s’obre un espai d’existència en la que tots poden dialogar i comprendre’s.
Déu demana a Abraham la vida del fill. Això significa anul·lar la seva supervivència. La seva pròpia mort no l’hagués commogut tant. Doncs bé, en el lloc d’aquesta incomprensible obscuritat Abraham hi va posar la fe. La vida només té sentit en allò que estem disposats a lliurar a Déu.
Alguns segles més tard, l’autor sacerdotal (s.V a.C.) fa un resum de la mateixa tradició, en un moment en què s’han trencat els vells principis de la vida. Els jueus estan exiliats (Babilònia) i des d’allà descobreixen i acullen la mateixa paraula originaria de Déu; el pacte amb Abraham. I, per sobre de la llei de Moisès, que ells no han complert, l’autor destaca la fe del patriarca.
En aquest mateix sentit, Pau, dirigint-se al romans, també posa la fe davant la llei: «La promesa, doncs, va quedar assegurada a tota la descendència, no tan sols als qui havien d'observar la Llei, (jueus) sinó també als qui participen de la fe d'Abraham, que és pare de tots nosaltres». (Rm 4,16)

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

diumenge, 19 d’octubre del 2014

LA RUPTURA: EL PECAT ORIGINAL


Apunts, 2a Trobada

La tradició bíblica ha interpretat la Creació del cel i la terra a la llum de l’experiència del poble jueu, en el camí de la història, i els descobreix que Déu és salvador en un procés d’elecció i promeses, de fidelitat i exigències; que els allibera de l’esclavitud i els encamina vers l’esperança. «Jo soc el qui soc» diu el Senyor-Déu a Moisès (Ex 3,14), i els israelites descobreixen que el seu Déu és únic, company de camí i guia del seu poble.
Déu accepta la naturalesa humana, com ens diu el llibre de la Saviesa: 23 Però, justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se. (Sv 11,23)
La Bíblia interpreta que els humans tenen: nivells de deïficació (No són esclaus al servei d’altres senyors superiors o déus); nivells de identificació amb el cosmos (ajustats al seu ritme, sense que el món s’ajusti del tot a ells. (cf. Mt 16,25-26)); nivells de creure’s importants en sí mateixos (Molts mestres de l’Orient creuen que el diví està en el  propi ser humà. Però per la bíblia Déu és molt més que els pensaments de cada persona.
Al principi la Bíblia presenta Déu i els homes en diàleg, sobre el món que va creixent, desplegant els gèrmens de vida propis de la Creació. Però també destaca que els humans embruten les aigües de la vida, volent afirmar-se en un tipus d’existència que va contra Déu. El pecat original pertany a aquest tipus d’existència; pertany a l’entramat social de l’existència, no pas a la societat com espai d’encontre interhumà, El pecat no forma part de la vida en sí mateixa, sinó en la forma en que nosaltres hem construït aquesta vida. No és que el món sigui dolent, el què és dolent és seguir un camí equivocat d’autodivinització, de idolatria i de violència. 
La Bíblia ens parla del paradís (Gn 2,4-25), però el paradís és el nostre propi ser; persones que Déu ha creat per el bé, per el desplegament de la vida i l’esperança. Això és el que els humans portem dins, com amics de Déu i sers lliures. Però Adam i Eva, no acceptant la vida com a gràcia, van pervertir el seu camí de persones lliures.   
La història de la humanitat està sostinguda i dirigida per l’Esperit de Déu i la seva paraula. La Bíblia sap que Déu ens ha creat en una terra bona però dura, en el sentit radical de la paraula: sobre un món de conflictes i tensions: en la que el tigre aguaita, i el càncer amenaça i hi ha huracans i terratrèmols. Però ens ha creat capaços per a forjar-nos la vida, independents i lliures, arriscant-se a col·locar-nos sobre un món que nosaltres mateixos anem fent, i ens cal assumir-ne les conseqüències. Si això és així, podem preguntar-nos, per què Déu ha creat aquest món amb tants de riscos? És un problema que té com a resposta la paraula «todicea» (atributs de Déu). Però com podem justificar un Déu que ha creat un món amb tant de sofriment? Doncs bé, aquests és el misteri més dur i bonic a la vegada. Déu ha creat la humanitat confiant en la seva pròpia voluntat. No ha creat unes joguines per a després anar jugant i divertir-se. Déu ha posat davant seu un ser vivent capaç d’autoafirmació per a salvar-se o destruir-se. Així doncs, podem afirmar que només és un fill digne de Déu aquell que por negar-lo. Però no perquè pot negar-lo, sinó perquè és capaç de fer-ho.  En el moment del despertar i decidir la seva autonomia, els humans decidiren fer-se lliures de forma destructiva, rebutjant el do de la Gràcia (cf. Gn 3; Rm 5).
   Hi ha un moment d’afirmació. Els humans, en voler ser independents han assumit el pecat. Un pecat, però, que presenta el tret positiu de ser signe de maduresa; que és conseqüència d’una voluntat que s’ha trobat a sí mateixa i decideix de manera autònoma. Per això, en termes religiosos podem afirmar que Déu estima el pecador, no com a «desgraciat» sinó com «arriscat».
   Hi ha un moment de negació. Els humans es fan desgraciats pretenent construir la vida des de fora de les fonts de la vida. El llibre de la Saviesa, ha descobert que el fruit mateix del pecat és el càstig que suscita.
   Hi ha un moment de recuperació.. El pecat hauria estat la primera i última paraula de la història si Déu hagués deixat als humans que es destruïssin. L’alba convertida en posta, el bressol en sepultura. (cf. Gn 6-9).
Doncs bé, l’AT ens descobreix que Déu segueix essent diví (creador) en el fons del pecat: continua construint els humans allà on els humans semblen preferir destruir; els ofereix vida on ells busquen la mort. Sobre el poder de destrucció hi ha la paraula de Déu que crida i crea des del fons mateix del pecat. Per això la història és un camí de reconciliació y retrobament: no pretén tornar a la innocència d’altre temps, ni recuperar el paradís perdut. Des de la base del perdó de Déu, els humans haurien d’haver acceptat la seva gràcia creadora.
La Bíblia pretén explicar (cf. Gn 3, 8-24) que són els humans els qui han destruït la vida com do de Déu. Però la humanitat pecadora conserva elements positius: pot escoltar Déu i respondre-l’hi des del fons del seu pecat (cf. Gn 3, 8s); També treballar la terra (Gn 3,17) i tenir fills, que són imatge de Déu (Gn 4, 1-25). El què Déu ha prohibit és l’accés a la immortalitat, a l’arbre de la vida (Gn 3,19,22-24). Des de les hores, els humans vaguem per la terra (Gn 4,16) assenyalats per la culpa i el perdó; qui ven l’ànima al diable (Faust) es torna diable.

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para LEER LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS

divendres, 3 d’octubre del 2014

LA CREACIÓ; DÉU I L’HOME.-


L’AT és un llibre de camí d’una humanitat que està buscant Déu [...] a través de les contradiccions de la història. Déu ha decidit que els humans han d’escollir i realitzar-se per sí mateixos, en un procés de creativitat. L’AT ens ofereix una mena de catarsi perquè vegem allò que som.. (cp.8. pg.64)

Sant Agustí a La ciutat de Déu explica que el dia octau de la Creació, serà el temps dels descans, quedarà destruïda la perversió -la ciutat pecadora de Caïm- i s’establirà la ciutat de Déu, per sempre

Seguint la Bíblia distingim la clau de la història (forma trinitària), en: inici, centre i meta del pla de Déu, en el:   
-        Temps de Déu.- Al principi només hi havia la Paraula creadora de Déu «que va fer el cel i la terra», i que a través del patriarques establí: una terra (Abraham), una nissaga (Isaac), i una nació: Israel (les dotze tribus dels fills de Jacob), unes lleis (Moisés) i un regne (David). El temps de Déu, és temps de promeses i esperança: de profecies, recerca i camí
-        Temps de Jesús.- eix central de la història de la salvació (kyrios-Senyor-messies), que ens mostra un exemple de vida segons el pla de Déu i estableix el regne aquí a la terra, dóna esperança als exclosos, presenta Déu com a Pare (abba) i el seu amor i el seu amor misericordiós, que mor a la creu (redempció) i és transformat en el Crist universal.
-        Temps de l’Esperit.-.la consolidació del NT, iniciat per Jesús; el temps de l’església, que guarda la Paraula i l’anuncia, com una contribució a la culminació del regne. 

La Història Sagrada suposa que existeix sacralitat: un misteri anomenat Déu, que sosté i planifica la vida dels humans. D’una humanitat que, en una història de diàleg i encontre amb Déu, va assumint la seva paraula, en un procés de salvació que va des del principi (Gènesi) fins la consumació del món (Apocalipsi).. 

En el principi hi ha Déu. Un Déu que existeix per ell mateix. Per això, quan la Bíblia diu «en el principi», no ho fa respecta Déu, sinó fent referència al sorgiment de les coses: 3 La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües: el Déu majestuós fa esclatar la tempesta, ve el Senyor sobre les aigües de l'espai... (vg. Sa 29,3-10).

La Bíblia s’escriu perquè els israelites miren enrere (segles X i V a.C.) i volen entendre el seu origen, el seu camí religiós. I descobreixen, des de Déu, els símbols fonamentals del ser humà: creació, paradís, pecat i esperança, per a tota la humanitat: 11 Déu digué: --Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. (Ge 1,11)

El document jahvista (s.X a.C.) s’escriu, després del sorgiment de les tribus, la conquesta de la terra (Israel) i la institució de la monarquia (David), per explicar el sentit d’Israel sobre la terra. Per això comença parlant de la creació de l’home com a tal, del seu pecat i el seu camí de ruptures i recerca.

El document sacerdotal sorgeix quan s’enfonsen els regnes (segles VIII-VI a.C.) i l’exili, i els jueus es veuen obligats a interpretar novament el seu passat (s.V a.C.), genealogies, ritus, lleis i dades del seu poble.

Els relats religiosos d’Israel fan pensar sobre el seu origen; pressuposant:
-        La llibertat de Déu, la seva autonomia i transcendència. Un Déu que existeix per sí mateix, que anima i dirigeix la història dels humans,
-        L’autonomia de l’home. Els vells mites religiosos volen considerar que Déu és un constructe dels humans. Però amb això, no solament trenquen la veritat de Déu sinó que, en ser finits, no aconsegueixen ser amos de la història.

Ignasi de Loiola, Interpretava l’existència de l’home com una prova. Per això «ha d’usar de les coses en quan aquestes l’ajudin al seu fi..., i treure-se-les quan li ho impedeixin» (Ex, 23) 36 Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Mc 8,36)

Una espiritualitat de compromís amb la història interpreta que nosaltres mateixos busquem, decidim i mantenim la marxa del món, amb l’ajuda de Déu. Aquests és el compromís de la teologia de l’alliberament. Que comprèn que la història no li és indiferent a Déu, i en descobrim els gèrmens del regne.

El món és lloc de creació: a través de la nostra vida, realitzem, completem allò que «falta a la creació de Déu», si se’ns permet interpretar així el pensament de Pau: 24 Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. (Col 1,24)

Déu és company perquè està vinculat a la història del seu poble i el condueix i acompanya en el camí de l’aliança. «Jo seré el vostre Déu i vosaltres el meu poble» (cf.Dt 26,16-19)
 
Apunts de trobada: Salvador Sol
Sobre el llibre de X,Pikaza: Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS