divendres, 31 de gener del 2014

EL MAL I LA MISERICÒRDIA


Apunts, 6a  Trobada (Curs 2013-2014).

Epicur de Samos va plantejar aquest dilema: «O Déu pot i no vol evitar el mal, i aleshores no és bo; o vol i no pot, i aleshores no és omnipotent». Dant va descriure el que ens passa sovint; que anava perdut en el camí de la vida: porque la recta  vía era perdida. Però es redimeix en el cant XXXIV, quan després d’haver travessat els nou estadis de l’infern: ...vi las cosas bellas que lleva el Cielo, / por un resquicio redondo. / Y entonces salimos a rever las estrellas.

Jesús ens recomana: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial (Mt 5,48). Avui, però, l’home–dona de la nostre societat li costa desenvolupar-se en una direcció de perfectibilitat, que segons González Faus, si arriba, partint del Principi i Fonament que ens duu a la contemplació i aquesta a l’amor. «L’home ha estat creat per alabar, fer reverència i servir Déu i, mitjançant això, salvar la seva ànima; totes les altres coses sobre la terra són creades per a l’home, perquè l’ajudin a perseguir el fi pel qual ha estat creat». (EE, 23). És a dir, «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà». (Mt 16, 25)
 
A Diamantes de sangre -sobre la tragèdia de Sierra Leona-, Dany, el protagonista, exclama veient tants horrors: «em pregunto si Déu perdonarà mai el mal que ens hem fet...». Dany no contempla la misericòrdia. Només l’esborrona el mal que hi ha entre l’infern del nostre jo i el de la realitat social. Tots dos inferns tenen una mateixa causa, el mal moral. És per això que sant Ignasi recomana l’«aplicació dels sentits» sobre l’infern present. Veure els «aspectes infernals de la nostra realitat, i no passar d’ells; veure imatges, d’alguns reportatges que ens impressionen, que no podem ni fixar-hi els ulls... Doncs, per molt que no ens agradaria veure determinades imatges, cal entendre que ens mostren la realitat del mal que hi ha al món.

La feblesa humana, la mesquinesa i l’auto engany fan que «haguem de considerar del mal, que molts innegables pecadors són, a la vegada, víctimes; i que molts dels que són “bons”, o no tan pecadors, és perquè, senzillament, han tingut sort». 
 
El coneixement intern del pecat, passa, segons l’esquema d’Ignasi (EE, 63):
  • Pel «“coneixement intern del desordre de les meves operacions” [...] Es tracta de captar que aquesta “imatge de Déu” que em constitueix està com malmesa en mi per la necessitat d’autoafirmació, o l’egoisme potenciat, o per l’afany de poder.
  • Pel “coneixement del món”, i comprendre que moltes vegades, a més de pecadors, som també víctimes; i només Déu coneix en quina proporció, som una cosa o l’altre.
  • Per la “malícia del pecat” propi i del món: el dolor que generem, l’opressió, la humiliació i la mort que sembrem en el món, pel fet de voler ser més que els altres.
Ens cal confiar en «l’Abbà de Jesús, (que) ens permet estar segurs de que la seva grandesa és només amor, i que el seu poder consisteix només em ajudar, de manera que d’Ell només ens pot venir la vida» (Torres Queiruga)  

 La misericòrdia del Pare és infinita. «darrera la meditació de pecat [...] Ignasi, suggereix [...] un «col·loqui de misericòrdia» [EE 61], raonant  i donant gràcies al Senyor que ens ha donat vida, amb propòsit d’esmena, amb la seva gràcia, d’ara endavant. Ens hi poden ajudar, la meditació del Parenostre i la paràbola del fill pròdig. (Lc 15,11-32). No perdem l’esperança. L’existencialista i Premi Nobel (1957) Albert Camus, deia trobar en l’home–dona més coses dignes d’admiració que de menyspreu. Què no trobarà de bo, doncs, Déu en nosaltres?
 
Salvador Sol
Sobre textos de J.I.González Faus

divendres, 17 de gener del 2014

L'ÚLTIMA TEMPTACIÓ: BAIXAR DE LA CREU


 Apunts, 5a  Trobada (Curs 2013-2014).
Partint de les acotacions de J.I.Gonzáles Faus sobre la pel·lícula d’Scorcese del mateix nom
 
La última temptació que Jesús va haver de vèncer: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem en tu» (Mt. 27,40-43), resumeix les altres. «En la creu se citen la humiliació més absoluta, el dolor més agut fins a la mort, i la falta de poder polític». (Joseph Ratzinger El relato de las tentaciones de Jesús como espejo de su figura, Jubileo del Año 2000)
La pel·lícula d’Scorsese és una ficció de la realitat. Presenta un Jesús allunyat de la gent. 
 
·     S’oblida que la humanitat de Jesús estava al servei del Regne; i del canvi de la idea de Déu que s’havia rebut de l’Antic Testament.
·     Separa la vida de la crucifixió, com si la seva vida fos aliena a la seva mort.
·     S’oblida de «l’autoritat» de Jesús, i de la «crida» al seguiment, radical i desconcertant.
En contra d’això, llegint bé els textos evangèlics, descobrim de manera certa, que:
1.- El Jesús, confessat «Fill del Déu vivent», era plena i veritablement home com nosaltres, «provat en tot d'una manera semblant, llevat del pecat» (Heb 4,15).
2.- Tot l'ensenyament, la praxi, la consciència de missió i les opcions vitals de Jesús, només poden ser enteses des de la seva polarització vers el Regne: S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. (Mc 1, 15).
3.- Jesús fou condemnat a mort perquè la seva vida, i la predicació del Regne, amenaçava els poders polítics i religiosos. La mort «expiatòria» de Jesús, sense aquesta explicació històrica -com fa Scorsese-, esdevé blasfema.
4.- Jesús estava tan experiencialment convençut de la força i la validesa de la seva causa, i de ser Ell mateix la personificació d'aquesta causa, que va fer -i segueix fent- una crida a tots els homes/dones perquè el segueixin. A uns, els exhorta a canviar de vida (Mc 1,15). Als altres, els invita a seguir-lo, i viure només per la causa del Regne, que és viure per Déu.
 
En la pel·lícula d’Scorsese, Jesús no té aquest rostre humà gairebé mai. Quan precisament, allò que desconcertava als deixebles era que essent tant semblant a ells (i per tant a nosaltres), s’hagués fet instrument incondicional d'Amor; «fent el bé i curant tots els oprimits» (Ac 10,38). I que aquesta vida d’Amor i Bondat l’haguessin dut a ser considerat un blasfem, un agitador polític o un boig; en qualsevol cas, un tipus perillós que calia suprimir.
Jesús ens va descobrir un Déu que «és Amor» (no Poder o Força...). Un Déu que va voler estar present al món: enviant el seu propi Fill, esdevingut semblant a un home pecador. Rm 8,3)
A partir de l'experiència de la Resurrecció, els deixebles anaren entenent que Jesús, buidant-se de divinitat, assumia les condicions de l'esclavitud humana: 6 Ell, que era de condició divina, / no es volgué guardar gelosament / la seva igualtat amb Déu, (Fl 2,6)
 
És blasfema la idea d’un Déu que necessita veure la sang innocent per aplacar la seva ira, con es dedueix de la pel·lícula d’Scorsese. Qui condemnà Jesús a una mort tan atroç no fou la justícia divina, que no va voler dir «prou», fins que el veié expirar sobre aquell suplici, La missió de Jesús no era la de morir a la creu com pretén la pel·lícula, que posa en boca de Jesús, dirigint-se a Judes: «l finally understand: the cross». No! En la consciència de missió de Jesús hi havia, per sobre de tot, la construcció del Regne d’un Déu que és Bo i és Pare 
 
Salvador Sol