dilluns, 27 de maig del 2013

UN MISTERI DE BONDAT

Al llarg dels segles, els teòlegs s'han esforçat per investigar el misteri de Déu aprofundint conceptualment en la seva naturalesa i exposant les seves conclusions amb diferents llenguatges. Però, sovint, les nostres paraules amaguen el seu misteri més que revelar-lo. Jesús no parla molt de Déu. Ens ofereix senzillament la seva experiència.

A Déu Jesús l'anomena "Pare" i l’experimenta com un misteri de bondat. El viu com una Presència bona que beneeix la vida i atrau els seus fills i filles a lluitar contra el que fa mal a l'ésser humà. Per a ell, aquest misteri últim de la realitat que els creients anomenem "Déu" és una Presència propera i amistosa que està obrint-se camí en el món per construir, amb nosaltres i al costat nostre, una vida més humana.
Jesús no separa mai aquest Pare del seu projecte de transformar el món. No pot pensar en ell com algú tancat en el seu misteri insondable, d'esquena al sofriment dels seus fills i filles. Per això, demana als seus seguidors obrir-se al misteri d'aquest Déu, creure en la Bona Notícia del seu projecte, unir-nos a ell per treballar per un món més just i més feliç per a tots, i buscar sempre que la seva justícia, la seva veritat i la seva pau regnin cada cop més entre nosaltres.

D'altra banda, Jesús s'experimenta a si mateix com "Fill" d'aquest Déu, nascut per impulsar a la terra el projecte humanitzador del Pare i per portar a la plenitud definitiva per sobre fins i tot de la mort. Per això, busca en tot moment el que vol el Pare. La seva fidelitat a ell el condueix a cercar sempre el bé dels seus fills i filles. La seva passió per Déu es tradueix en compassió per tots els que pateixen.
Per això, l'existència sencera de Jesús, el Fill de Déu, consisteix a guarir la vida i alleujar el sofriment, defensar les víctimes i reclamar per a elles justícia, sembrar gestos de bondat, i oferir a tothom la misericòrdia i el perdó gratuït de Déu: la salvació que ve del Pare.

Finalment, Jesús actua sempre impulsat per “l’Esperit" de Déu. És l'amor del Pare el que l'envia a anunciar als pobres la Bona Notícia del seu projecte salvador. És l'alè de Déu el que el mou a guarir la vida. És la seva força salvadora la que es manifesta en tota la seva trajectòria profètica.

Aquest Esperit no s'apagarà en el món quan Jesús se’n vagi. Ell mateix ho promet als seus deixebles. La força de l'Esperit els farà testimonis de Jesús, Fill de Déu, i col·laboradors del projecte salvador del Pare. Així vivim els cristians pràcticament el misteri de la Trinitat.

José Antonio Pagola, Publicat a Eclesalia. 
Traductor: Francesc Bragulat



divendres, 17 de maig del 2013

NARRACIó I MISTERI DE LA RESURRECCIÓ

Apunts, 12a  Trobada.


Jesús és viu. Ho afirma Pau: ressuscità el tercer dia (1 Co 15,4). Pau va veure Crist, “perquè ha vist la llum que constitueix el més pregon de la seva persona”. Els evangelis destaquen més la presència corporal, fins i tot fan que (Jesús ressuscitat) mengi amb els apòstols, símbol del banquet celeste, per sobre de la Llum de l’Esperit que encegà a Pau, que són els dos pols del coneixement de Jesús.   

a)       Afirmar la presència de Crist no és el mateix que afirmar que Jesús va ser vist amb el cos seu físic, El cos de Crist, tot i ser igual al de Jesús en la Creu, ara té la condició de glorificat: ha esdevingut cos celeste, incorruptible, glorificat. És  dir: cos espiritual (1 Co 15,40-42; 44-46)
b)      Tampoc és el mateix afirmar que Crist és viu perquè el sepulcre és buit. La raó de la victòria de Jesús sobre la mort és l’amor del Pare que no deixa que el seu Fill experimenti la corrupció del sepulcre. (cf Sa1m 16,10) El criteri per la recerca de Jesús és aquell que diu; Perquè busqueu entre els morts aquell qui viu?. No és aquí. Ha ressuscitat . (Lc 24,6)
c)       Tampoc és el mateix afirmar la Resurrecció que afirmar que la resurrecció és un fet històric evident. L’evidència es fa clara en si mateixa per la percepció certíssima. La resurrecció és evident en la fe. Com diu, amb gran sentit comú Tomàs d’Aquino: “ningú no va veure com Jesús ressuscitava”. Ens calen signes que ens certifiquin l’esdeveniment de la resurrecció. Però cal afegir que són signes, no pas pures evidències fàctiques. Els signes cal entendre’ls; cal projectar-hi la Llum de l’Esperit que els clarifica. En síntesi: els apòstols van “veure” Crist amb els ulls de la fe. Con diu Tomàs d’Aquino:  oculata fidem viderunt  (Summa theol. III q 55, a 2 ad 1).
d)      Finalment, afirmar que l’aparició a Pau és a-típica respecta de les aparicions als altres apòstols no és enfocar bé les coses.  Pau percep la veu i la llum  -que li mostren el ressuscitat- d’una manera totalment miraculosa, que per a ell constitueix una veritable evidència de fe. Així exactament esdevé per als altres apòstols que perceben el ressuscitat en la llum de l’Esperit Sant, tant intensa espiritualment parlant com la que encegà Pau. Els apòstol no podien dubtar que Jesús era viu, tot i que els signes transmissors de la seva presència no fossin els corresponents al seu cos físic; el cos físic de Jesús ara és espiritual.

El cos gloriós de Crist conserva els senyals de la crucifixió: mireu-me les mans i els peus. Soc jo mateix. (Lc 24,39). Els deixebles el reconeixen: És el Senyor. Per això van creure (i creiem) que ve de Déu. Jo i el Pare som U. (Jn  20,28) 

Els senyals més importants de la Resurrecció són les aparicions que els evangelis col·loquen en primer pla. Són signes que provoquen una evidència en la fe, sense que això signifiqui una presència del cos físic de Jesús, sinó amb un cos espiritual. Per això: els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. (Lc 14,16). Que Crist es “deixà veure” vol dir que la llum de l’Esperit que obre els ulls de la fe permet de veure i creure la nova corporalitat de Crist gloriós.

És importantíssima l’afirmació que els deixebles han vist a Crist amb els ulls de la fe, perquè diu Pau que només la fe pot “veure” allò que pertany al misteri. Però també és molt important l’afirmació que, fins i tot per “veure” i “creure” que Jesús és viu, cal la paraula de la fe que escoltem amb l’oïda. Nosaltres també creiem per les paraules de la Comunitat apostòlica. I en que algunes de les nostres “aparicions” són les “mocions” (impulsos) de la Gràcia, és a dir, de l’Esperit. 

La tradició ens ha transmès que el cos no estava a la tomba. D’aquí que l’evangelista pugui fer dir a l’àngel: no és aquí, quan per la naturalesa de les coses el cos havia de ser-hi. Per això el sepulcre buit funciona com a signe (miracle) i el deixeble estimat pot passar del “veure” al “creure” quan entra a la cambra mortuòria i veu que el cos no hi és; hi ha una buidor significativa.    

Jesús posseeix la Resurrecció rebuda del Pare com a seva, de la mateixa manera que la seva Paraula que nosaltres escoltem és seva i del Pare. (cf. Jn 14,24).  Si m'heu conegut a mi, també coneixereu el meu Pare (Jn 14,7). El Ressuscitat s’adreça als seus amb la salutació pasqual: Pau a vosaltres. I ho fa tanmateix a l’Església que som nosaltres en Crist i Crist en nosaltres. L’evangeli de Joan destaca la sang i l’aigua que brolla del costat de Crist: sang i aigua que simbolitzen els sagraments del Baptisme i de l’Eucaristia. Els dos sagraments que “fan” l’Església. 

Salvador Sol,
sobre el llibre Qui és Jesús de Natzaret de Rovira Belloso

diumenge, 5 de maig del 2013

LA CREU DE JESÚS: LLUITA ENTRE LA MORT I LA VIDA

Apunts, 11a  Trobada

La Pasqua de Jesús abasta la mort a la creu i l’exaltació a la glòria del Para. Quines són les causes d’aquesta mort?. pagar un preu per salvar-nos o més aviat fundar en l’amor més gran una nova humanitat? Sofrir per voluntat del Pare o bé comunicar al món el valor suprem de l’amor fratern?. Jesús ho diu en paraules de Joan: “I jo quan, seré enlairat damunt de la terra, atrauré tothom cap a mi” (Jn 12,32 i 8,28) Aquests és el sentit de la seva mort. Perquè: Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. (Jn 6,44) 

Per què som atrets a la Creu? Perquè en el pobre lliurat de tot es manifesta l’amor més gran que s’atansa i estima els pobres. Jesús, amb la seva passió, ha deixat proves d’aquest amor: amb la curació de l’orella de Malc, el soldat; amb el seu silenci omnipresent davant del gran sacerdot.

En la passió de Jesús “la divinitat s’amaga”, diu Ignasi de Loyola: Però també és veritat que Jesús ens atreu perquè d’ell emana secretament la “glòria” de l’Esperit, que ens fa entendre la profunditat de l’amor. Quelcom que la recerca històrica no pot copsar. Per copsar la “glòria” cal mantenir oberts els ulls del cor, altrament, es produeix un tancament peculiar per la manca de fe que l’evangelista Joan denuncia com a autocomdemna.

El manament del Pare és la comunicació d’una vida lliurada, entregada. Per això Jesús l’ha de lliurar amb amor, per eixugar el dolor del món, que afecta tots els humans que hem nascut per viure, però, situats com estem en la finitud i en la limitació física, som febles i abocats a la mort. Aquí hi ha un desequilibri antropològic: tenim la vida però no la posseïm. Això explica que, quan més creativa i plena de possibilitats és la vida de la gent d’avui, hom és més procliu a la depressió, quan aquestes possibilitats es frustren.
Jesús ha mort pel refús de les autoritats jueves amb la cobertura i vist i plau de l’autoritat romana. Les autoritats jueves addueixen un motiu teològic i tres motius polítics. El teològic: “es feia Fill de Déu” (Jn 19,7) “es feia igual a Déu! (Jn 5,18). Els polítics: Revolta el poble, prohibeix pagar tribut al Cèsar i fer-se Rei (Lc 23,2). Amb una certa ironia teològica, Joan fa coincidir l’actitud de les autoritats jueves amb el designi de Déu. Hauria estat normal que les autoritats jueves no haguessin refusat Jesús –que encara l’esperen-. I, que els cristians reconeguéssim que ells i nosaltres som fills d’Abraham, i això ens portés a un profund diàleg interreligiós.

Jesús apareix com l’expressió de Déu mateix en la humanitat sencera: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud. (Mt 5-17). I, això fa que Jesús esdevingui Senyor del dissabte.
La Passió de Jesús davant l’autoritat jueva d’Anàs i Caifàs, i de la romana Pilat, es produeix fruit de les paraules del gran sacerdot, “un home maliciós”, adreçades als fariseus dubtosos: ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble? (Jn 11,50-51). Caifàs volia salvar aquell poble educat en la Llei, però atrapat per la mateixa Llei, en un “estat de pecat”.

Amb la mort de Jesús comença la humanitat nova. Tot el que és vell mor en la creu del Senyor. El gra de blat que “mort” perquè neixi l’espiga, i la dona que “infanta” deixant enrere el sofriment del part, són exemples de fecunditat vers una nova realitat esperançadora.

El braç horitzontal de la Creu limita la vida arran de terra, i obre una vida nova moguda per l’Esperit.

D’alguna manera ha de quedar clar que “Jesús ha mort pels pecats de la seva gent”, que va rebutjar el seu missatge alliberador de la maldat d’un món, on la desigual és fruit d’injustícies. 

La mort de Jesús, doncs, aporta la riquesa d’una nova Vida relacionada amb Déu i amb el proïsme.


Salvador Sol
Sobre el llibre de Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret