LES SENTÈNCIES DE JESÚS

Reflexions, 7a Trobada

És conegut que Jesús parlava amb paràboles però Rovira Bellosos destaca també les seves sentències com: “paraules de saviesa”; “breus, aforismes, petites paràboles, afirmacions religioses i sapiencials”. No hi ha dubte que tot el que els evangelis posen en boca de Jesús, són “paraules [...] importants”, no les diu pel seu compta. “És el Pare, qui estant en mi, fa les seves obres”. (Jn 14,10). Jesús ens ve a explicar qui és Déu i què vol de nosaltres. Per això les seves sentències contenen “ensenyaments o imperatius ètics”. Però a més -diu Rovira Belloso-, “mostren la voluntat o l’actitud de Déu” en relació a la humanitat. I, ens posa com exemple la que considera més important, aquella en que Jesús ens diu: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare” (Lc 6,36). El model a seguir té el llistó molt alt. Se situa al nivell “d’on brolla l’Amor més gran”.

Les sentències es poden classificar en “principis de saviesa, teològics o ètics” i el que serien “Manaments i exhortacions”. En les primeres hi ha aquesta: “El Regne de Déu és a prop vostre” (Lc 10,9). En les segones i trobem aquestes dues: “Feu als altres el que voldríeu que els altres us fessin” (Mt 7,12), i, “No tingueu por” (Lc 12,7). O, les sentències en forma de petites paràboles, com aquella en la que se’ns diu que si un cec guia un altre cec, “tots dos cauen al clot”. (Mt 15,14) I, també aquella altre: “On hi ha carronya s’hi apleguen els voltors” (Mt 24,28)

Les sentències se’ns han tramès perquè en fem el nostre estil de vida; demanen “conversió”, altrament faríem con els gnòstics que no duien a la pràctica els seus coneixements sobre el Crist. El coneixement de les sentències –diu Rovira Bellosos. ens han de portar a “caminar sapientment envers el Regne”. Com ens diu Jesús: “Ara que heu entès tot això, feliços vosaltres si ho poseu en pràctica” (Jn13,17)

Rovira Belloso ens alerta de les “sentències que desconcerten”. Com aquella que diu: “Els darrers passaran a primers i els primers darrers”. (Mt 20,16; cf. Lc 13,30), perquè sembla que “traspassen els límits de la lògica”. Però Jesús no pensa amb la lògica dels homes sinó amb la de Déu. Ena parla des de la perspectiva de “l’amor de Déu”, i la seva voluntat de que al Regne tinguin preferència “els publicans i les prostitutes” (cf. Mt 21,31), i tos aquells que en el món no han tingut sort. Jesús situa aquella sentència en la perspectiva de la creu, “de la que brolla la més gran donació i l’amor més gran”. Sobretot pels desheretats, en la línia de les benaurances: els qui pateixen privacions o són calumniats i perseguits, els qui ploren... Però ai de vosaltres –els diu- els rics, els qui ara aneu tips, els qui ara rieu... (cf. Lc 6, 20-26). Pau també ens situa en aquest punt de vista quan diu: “Els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria” (2Co 4,17). I, Rovira Belloso matisa: “la nostra petita creu té com coronament la vida amb Crist.  En l’existència humana, hi ha una dimensió divina, que gravita sobre nosaltres, perquè Crist ens omple d’Esperit i ens acompanya com als deixebles d’Emmaús”. 

En l’evangeli de Tomàs (no canònic, per tant apòcrif) també hi trobem algunes sentències aparentment contradictòries. “Jesús ha dit: feliços els solitaris i els elegits perquè, vosaltres trobareu el Regne; de la mateixa manera que heu sortit d’ell també hi retornareu” (Log. 49). Qui són aquests solitaris? La resposta pot ser: aquells que tenen Déu com un tot i es lliuren a la seva voluntat. Pel teòleg K.Ranher; "el cristià del futur o serà un místic o no serà cristià". Pau ja ho sabia: ²⁰ Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. (Ga 2,20). Sense deixar els afers de la vida quotidiana i la relació amb el que L.Boff en diu el “sagrament del germà”, el cristià ha de viure compartint les afirmacions dels místics d’ahir i d’avui: Teresa d’Àvila: Dios no se muda,[...] Quien a Dios tiene, / nada le falta. I, el dominic R.V.Osende: En la infinita plenitud que siento / ni el bien me halaga, ni el dolor me apena.

Salvador Sol 

Les cites de Rovira Belloso, són del llibre: Quíe és Jesús de Natzaret