LES PARÀBOLES.

Els evangelis atribueixen a Jesús trenta paràboles i unes tretze comparacions que tenen l’estructura de paràboles. Jesús té present que a Déu no se’l pot expressar en conceptes humans. Per tant cal buscar analogies. Les esglésies catòlica y protestant han trigat segles a comprendre això, malgrat la doctrina de sant Tomàs i sant Bonaventura, pels qui l’analogia dels conceptes i el llenguatge analògic era fonamental.

Una paràbola és una comparació de dues coses anàlogues. És més que una metàfora. El valor religiós, filosòfic i místic de les paràboles és que la semblança assenyala realment el que passa en el Regne. Per exemple: les paràboles de la misericòrdia, especialment la del fill pròdig, assenyalen l’amor de Déu.

Per què els parleu en paràboles? “Perquè a vosaltres (referint-se als apòstols) us ha estat donat de conèixer els misteris del Regne” (Lc 8,10), relligats al Crist que viu en Jesús. Aquesta és la raó de la frase escandalosa: “Al qui té li serà donat i de sobres; al qui no té fins el poc que té li serà pres”.

No perquè el ric tindrà més riqueses i el pobre ho perdrà tot. La clau d’interpretació és: qui per la fe té el Crist en ell, ja té l’essencial, i, li serà donat un llenguatge per expressar la Bona Nova. En canvi, qui només té la lletra de les paràboles però no té el Crist -que és qui les omple de sentit- es veurà privat fins i tot del poc que té, perquè les paraules soles, sense el Crist, no signifiquen ni valen res.   

“Sortosos en canvi els vostres ulls, que hi veuen, i les vostres orelles que hi senten”. (Mt 13, 16) Els qui tenen el Crist se’ls permet “veure” i “entendre” el sentit de les paràboles que parlen de Déu i el seu Regne. Isaïes ho profetitzà: és impossible sentir a fons la Paraula si no deixem que l’Esperit ens obri el cor. (cf.Is 6.9-10) Per Pau: Només la fe engendra l’esperança de la plenitud de Déu en nosaltres: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem”. (He 11,1)

Les paràboles assenyalen Déu per analogia amb les coses de la terra. Per exemple: el valor de la divinitat amb la  paràbola del tresor amagat; la misericòrdia de Déu amb la paràbola del fill pròdig...  Hi ha paràboles que ens parlen del Regne, de la misericòrdia infinita, del judici. En l’evangeli de Joan n’hi ha relacionades amb la Pasqua, el dolor i la mort. També hi ha comparacions en forma de paràboles breus (com: la llum, la sal, etc.)

Algunes paràboles fan referència als profetes. En la del fill pròdig, Lluc (Lc 15,20-24) ens diu: »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el   besà».  Després diu als criats: »--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies... Per Ezequiel, (cf. Ez 16 10.13) l’anell és símbol de l’aliança nova i eterna: les sandàlies donen dignitat i seguretat després de la travessa pel desert que ha fet el Poble. També el vedell gras és el símbol del banquet del Regne que Déu vol celebrar amb els allunyats, els pobres, els marginats... En la mateixa paràbola se’ns parla del pas de la mort a la vida en clara referència a l’itinerari de la Pasqua del Senyor. També el fill gran hi té protagonisme: “Tu sempre has estat amb mi”, “Tot el que és meu és teu”. Aquesta paràbola explica l’atracció plena d’amor del fill petit per part del pare, i la comunió profunda que s’estableix entre el pare i el fill gran.     

Podem examinar la paràbola del fill pròdig, mantenint la mateixa perspectiva, la del Cos gloriós de Crist, amb la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46). En el verset 40, trobarem el misteri de la comunió i identificació del Cos de Crist (de la persona de Crist) amb els més petits dels seus germans. És la identificació pròpia de qui es col·loca en el lloc de l’altre (»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu).

En les dues paràboles es fa palesa la misericòrdia, la reconciliació i la recompensa de Déu a l’amor gratuït que un fa favor de l’altre, perquè aquest “altre” és la representació de Crist.

Salvador Sol

Apunts sobre el llibre de Josep Maria Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret