dilluns, 30 de maig de 2011

RESSUSCITAT PER DÉU

  Reflexió

El títol d’aquest capítol del llibre de Pagola, Jesús. Aproximación histórica, ens situa a la resposta que Pere donà al gran sacerdot: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús» (Ac 5,30). Déu, que no va intervenir davant l’execució del seu fill: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 15,34) «va intervenir per arrencar-lo del poder de la mort» (Pagola, llibre citat)
   Quan els romans van executar Jesús els deixebles van tornar a Galilea. No van estar al peu de la creu. Van agafar por? Van creure que tot s’havia acabat? Sembla que la intenció va ser tornar al poble i reprendre les seves tasques d’abans?. En tot cas, el desencant va durar poc. Tots van tornar a Jerusalem per proclamar llur convicció unànime: Jesús viu. Aquest és el fet transcendent.    
   Déu rescatà Jesús de la mort: «Ell, en efecte, quan va ser crucificat estava voltat de feblesa, però ara viu pel poder de Déu» (2Co 13,4). En la teologia de Pau, aquesta intervenció de Déu en la història de la humanitat representa la consolidació de la promesa d’alliberament: «I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Ro 8,11)
   Jesús es presenta als seus deixebles ple de vida, amb un «cos espiritual». Ells l’experimenten així, i així el prediquen als seus conciutadans, afrontant el perill que significa posar-se de part d’un ajusticiat per enfrontar-se  al poder del temple i de Roma. A la seva manera, i amb llenguatges diferents, tots els apòstols i seguidors diuen el mateix: El crucificat és viu. Déu l’ha ressuscitat. Pau va una mica més enllà i ens parla de redempció. Enllaçant amb les Escriptures, en carta als cristians de Corint (any 55-56) explica el significat d’aquesta mort: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». (1Co 15, 3-4). Ningú es pot sentir aliè al que Pau afirma, la seva confessió ens involucra a tots. 
   Pagola ens adverteix que algun d’aquests esdeveniments ens pot sorprendre, o alguna de les expressions: «Per què es diu que Jesús ressuscità el tercer dia, segons les escriptures?». En llenguatge bíblic el «tercer dia» significa «el dia decisiu», el dia que Déu compleix la promesa. Osees fa una exhortació al seu poble: «Veniu, tornem al Senyor. [...] Ens tornarà la vida en dos dies, el tercer ens farà aixecar i viurem a la seva presència».(Os 6,1-2). Els primers cristians creuen que per a Jesús ha arribat ja aquests «tercer dia» definitiu. El que l’ha dut a la «plena salvació».
   La resurrecció no era acceptada per la cultura grega. Quan Pau a l’Areòpag d’Atenes va parlar d’aquesta qüestió ningú se’l cregué. «Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d’altres digueren: sobre aquests punt ja t’escoltarem un altre dia» (Ac 17,32). Per això els evangelistes utilitzen aquests conceptes amb molta prudència. Lluc, en el seu evangeli, prefereix presentar Jesús com «el que està viu» sense deixar de parlar de resurrecció: Diuen a les «dones» els dos «homes amb vestits resplendents [...] Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» (Lc 24,5)
   La resurrecció de Jesús no és cap invent dels primers cristians. En això Pagola s’expressa molt clarament quan diu: «La resurrecció és una cosa que li ha passat a Jesús. Una cosa que s’ha produït en el crucificat, no pas en la imaginació dels seus seguidors. [...] És cert que en el cor dels deixebles ha brotat una fe nova en Jesús, però la seva resurrecció és un fet anterior, que precedeix a tot el que els seus seguidors han pogut viure després. És, precisament, l’esdeveniment que els ha arrencat del seu desconcert i frustració, transformant d'arrel la seva adhesió a Jesús».
   Durant la seva vida humana Jesús va tornar a la vida a Llàtzer, la filla de Jairo, el jove de Naïm, que segons els evangelis havien mort. En aquests casos es tractava d’una «revivificació», del retorn a una vida mortal. No, Jesús no torna a aquesta vida. «Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu» (Ro 6,9-10). En els evangelis, diu Pagola, el Jesús de les aparicions «és el mateix però no és el d’abans. [...] Sens dubta és Jesús, però amb una existència nova»        
   Els jueus recitaven un benedicció que deia: «Beneït ets, Senyor, que fas viure als morts». Malgrat això, i que Daniel havia profetitzat que «Molts del qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran» (Dn 12,2), pels deixebles, la resurrecció de Jesús havia de ser una experiència plena de confusió i misteri. Avui no som capaços de saber del cert com es van produir les aparicions. Com va ser l’encontre del ressuscitat amb els deixebles. Sabem que a les aparicions es presentava amb un cos, però pel cos no el reconeixien. Els deixebles d’Emaús no el van reconèixer fins la fracció del pa. De quin material havia de ser el cos «nou» de Jesús perquè pogués entrar quan les portes estaven tancades? Podia ser el que havia «desaparegut» del sepulcre?. Només sabem que Lluc, ens descriu la transformació d’uns homes que no dubten que el crucificat està amb ells, donant-los-hi l’alè necessària perquè segueixin treballant per l’establiment del Regne. Pagola diu: «Totes les fonts ho afirmen: han viscut (els apòstols) un procés que no només ha revifat la fe que tenien en Jesús, sinó que els ha obert una experiència nova i inesperada de la seva presència entre ells». Aquest és el fet decisiu, el que ha canviat la història.

Salvador Sol   
 




  

diumenge, 8 de maig de 2011

A LES MANS DEL PARE*


  Reflexió

Pilat, segons Filò d’Alexandria, era d’una gran crueltat. Amic de «suborns, injúries i robatoris»; les «execucions sense judici» eren incessants. Un matí d’abril de l’any 30, els sacerdots li duen un reu emmanillat, indefens, anomenat Jesús de Natzaret, perquè li apliqui la justícia romana.
   Caifàs, summa sacerdot, l’acusa: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei. (Lc 23,2). Pilat s’agafa al que era important per l’Imperi, i pregunta a Jesús si és «el rei dels jueus».(Mc 15. 1-15). Era una pregunta decisiva. Jesús no volia restablir cap monarquia, no anava armat... Però la seva paraula atreia la gent; criticava als poderosos i defensava els més oprimits; L’anunci del Regne qüestionava la pax romana i els interessos del temple. A Pilat se’l pressiona: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar.» (Jn 19,12). «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills! (Mt 27,24-25). Pilat els el lliura. Jesús serà executat per perillós.

La crucifixió era considerada l’execució més terrible i temuda; el càstig dels esclaus (servíle supplícium). Per Flavi Josep es tracta de «la mort més miserable de totes». Ciceró diu que es «el suplici més cruel i terrible». La tradició jueva diu que: «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu.» (Dt 21, 22-23)  
   Els soldats romans flagel·len Jesús. Aquesta fet és considerat històric. No es tracte tant d’un càstig (fustigatio), preventiu de caràcter més lleuger, sinó d’una (flagellatio), preludi terrible de la crucifixió. Jesús aguanta els cops, però queda exhaust, Cirene l’ha d’ajudar a duu la creu fins al Gòlgota (gulgultá en arameu). Lloc elevat uns deu o dotze metres del seu entorn, situat en el camí que mena a la porta d’Efraín, molt transitat. Pilat vol que el motiu de l’execució quedi clar: «Rei dels jueus».

Diu Pagola que el primers cristians es preguntaven per la lluita interior de Jesús per a mantenir-se fidel a la voluntat del Pare. Potser recitava el Salm 42: «Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu.» (Sl 42,6). 
   El més tràgic per Jesús podia ser: morir sense veure realitzat el seu projecte, tant identificat com estava amb la causa de Déu. Qui defensarà als pobres, els que pateixen? On trobaran els pecadors l’acollida i perdó de Déu? Es trobava sol. Déu no atenia la seva petició, i els seus seguidors s’escapen buscant seguretat?. Mentre ell, agonitza, el poble sacrifica anyells per a celebrar la Pasqua.
   Pagola ens alerta a entendre-ho bé tot això. Jesús no és crucificat per voluntat de Déu sinó per la por dels servidors del temple. Cap evangeli diu que Déu volgués «destruir» Jesús; el que li demana fidelitat al Regne, que no es faci enrere en aquests moment de sofriment terribles.

Només les dones, segons Lluc (Lc 23,27-31) tenen una actitud amable i compassiva vers Jesús. Els sinòptics diuen que al peu de la creu hi havia Maria de Magdala, Maria (la mare de Jaume el Menor) i Salomé (la mare de Jaume i Joan). Només a l’evangeli de Joan hi ha la mare de Jesús. Devien veure la crucifixió de lluny, perquè els soldats impedien apropar-se a les creus, com diu el salm: «Amics i veïns s'aparten dels meus mals, els meus parents es mantenen a distància». (Sl 38,12)
   Jesús llança un crit abans de morir, fet insòlit en una mor per asfíxia. Pau parla d’un «poderós clam» que dirigeix «a qui el podia salvar de la mort» (He 5,7). Ho recullen també els sinòptics: Segons Lluc, va dir: «Pare, en les teves mans poso el meu esperit». Segons Joan, va dir: «Tot s’ha complert». Però les paraules més versemblants, dites en arameu, la seva llengua materna, devien ser: Eloi, Eloi, lemá sabactaní!. –Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? De no haver-les pronunciat Jesús, algú s’hagués atrevit a posar-les als seus llavis?

En aquests moment, Jesús es lliura totalment als designis misteriosos del Déu. La visió teològica de Joan ens diu que: «ser enlairat a la creu» és per Jesús «tornar al Pare» i entrar en la seva glòria. La seva mort no és més que la coronació del seu desig més profund. La seva mor no és la baixada al sheol  sinó el seu «pas d’aquest món al Pare»; ara tot queda a les seves mans.

Salvador Sol 

*.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica

divendres, 6 de maig de 2011

"L'ESGLÉSIA PATEIX UNA CRISI D'HUMANISME"

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau


Entrevista: Maria Coll
Publicat a El Singular Digital.com

Què representa per vostè rebre aquest premi Memorial Joan XXIII per la Pau?
És un estímul. És el reconeixement de la tasca feta per l’església del Sud-Andino, on jo m’hi he identificat plenament i m’hi vaig inculturar conscientment. Per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

Del 1992 al 2006 va ser bisbe d’Ayaviri, prelatura a 4.000 metres d’alçada del Perú. Com s’hi adapta?
Jo venia de l’ambient Salesià, de les escoles professionals. Allà, però, em vaig trobar amb una Església amb una coordinació pastoral de quatre jurisdiccions eclesiàstiques: Puno, Juli – a la frontera amb Bolívia-, Siquani i Ayaviri. A totes em van acollir com a casa meva. Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església.

Aquesta forma d’Església ha estat el millor record que s’ha emportat del Perú?
Sí, el porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

Allà l’Església també s’organitza diferent...
Sí, l’Església té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laicat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

Per tant, podem dir que en els Andes l’Església és més democràtica que la pròpia societat...
Sí, perquè a les mateixes comunitats camperoles les autoritats s’imposaven. En canvi l’Església donava un exemple del que havia de ser. Allà teníem la praxis de la Teologia de l’Alliberament: una Església pobre entre els pobres.

El papa Benet XVI en el seu darrer llibre condemna la Teologia de l’Alliberament. Per què encara ara fa tanta por?
Ells pensen que la doctrina de ser propers als pobres, basada en el sistema de “veure, jutjar i actuar”, té darrera una doctrina marxista-leninista que s’ha passat de la ratlla. I certament alguns de la Teologia de l’Alliberament van exagerar les coses, van acostar-se a grups violents, cosa que va espantar l’Església oficial.

Però, ara, en el segle XXI, si tenim en compte la poca presència d’aquesta teologia a Amèrica Llatina i la pèrdua de pes d’aquestes ideologies, la por no és exagerada?
Tots aquests que critiquen mai han estat a la zona. Jesús ja ho deia: “Veniu i veureu”. No hi ha res contra ningú, senzillament és una Església servidora dels pobres, però representa una bufetada contra aquells que es creuen servidors de la veritat i que pontifiquen des de les seves lleis. Avui a la mateixa estructural eclesial hi ha molt fariseisme.

De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set...
Sí, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

Si l’Església no s’actualitza, la secularització i les sectes, especialment a Amèrica Llatina, poden guanyar la partida al catolicisme?
Sí, però els fanatismes, també els de l’Església, no porten enlloc. No hem de tenir por d’aquests fonamentalistes catòlics que ens allunyen del poble i, sobretot. dels joves. La joventut passa de les coses que no són autentifiques però manté en el seu cor la voluntat de fer el bé i d’ajudar els necessitats. En aquest sentit, me n’alegro de les bestieses de la jerarquia, perquè això vol dir que la renovació està més a prop.

Veig que és optimista... Quan veurem aquesta renovació?
A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

I quan veurem la reacció de la jerarquia davant aquesta reacció social?

A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel.

Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

Permetre un avortament va contra el Dret Canònic...
Però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

Vostè era crític amb l’església peruana, però veig que aquí també.

Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Què li sembla el document “Al servei del nostre poble” en què els bisbes catalans reconeixen els drets nacionals de Catalunya?
Ja era hora que diguessin alguna cosa a favor de Catalunya perquè a la Conferència Espiscopal Espanyola no diuen res. Al Perú veia Espanya en el seu conjunt i no era partidari d’un nacionalisme català, ni d’una nació totalment independent. Però un cop aquí, en veure com ens tracten els del centre, que ens desqualifiquen només abans de parlar, crec que la única solució és ser com Andorra i ser bons veïns amb Espanya.

I ara, ha vist que no ens comprenen?
Sí. Jo em vaig quedar molts anys en el Perú perquè em vaig inculturar. No vaig ser un immigrant, sinó un immigrat. Altres que no van fer aquest procés van tornar. A Catalunya, alguns nouvinguts, també han immigrat, és a dir, han pres la llengua, la cultura... mentre que persones d’altres regions d’Espanya només han estat immigrants, perquè mai han volgut saber res del lloc que els han acollit.

Podem parlar d’una Església catalana?
I tant! Legalment, els fariseus, amb el dret canònic a la mà, poden dir que no hi ha una església catalana, però existencialment és una altra cosa. L’Església sempre s’incultura a cada lloc on ha de servir. De fet, si fossin independents tindríem una Conferència Episcopal Catalana, però per això encara falten molts anys! Primer cal una autonomia econòmica que encara ni tenim.

Es nota que ara vostè parla amb la llibertat dels jubilats...
Durant dos anys vaig demanat a Joan Pau II i a Benet XVII un bisbat a la costa peruana per continuar treballant, ja que a causa d’una trombosi ja no podia estar a quatre mil metres, però s’hi van negar. I per això, ara, amb 67 anys, sóc el bisbe jubilat emèrit més jove. De fet, en aquests moments aquí tinc més feina que allà.

L’antropòleg Gustavo Nerin acaba de publicar “Blanc bo busca negre pobre”, una critica a les ONG. Som solidaris amb el Tercer Món per tranquil•litzar les nostres consciències?
Té raó. La gran majoria de les ONG són tapadores per fer grans negocis i omplir-se les butxaques. Algunes entitats venien al Perú, repartien bolígrafs i samarretes i feien fotos als nens i després dormien als millors hotels de Lima. Feien servir un 80-90% dels donatius pels directius i un 10-15% pels pobres. També hi ha, però, entitats de fiar. Personalment crec que només un 5-7% dels donatius han de ser per despeses administratives.

Cal valorar més les accions que les bones intencions....
I tant, pels fets ens coneixeran. I no ens podem deixar enlluernar pel que diuen, per les grans exposicions... Al final, la veritat sempre sura.

dimecres, 4 de maig de 2011

RECORDAR-NOS MÉS DE JESÚS

Article de: José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat. Font: Eclesalia

El relat dels deixebles d'Emaús ens descriu l'experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap a la petita vila d’Emaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb una destresa tal que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.
Dos deixebles de Jesús s'allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s'ha anat formant al voltant d'ell. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell, no té sentit seguir reunits. El somni s'ha esvaït. En morir Jesús, mor també l'esperança que havia despertat en els seus cors. ¿No està succeint alguna cosa d'això en les nostres comunitats? ¿No estem deixant morir la fe en Jesús?
No obstant això, aquests deixebles segueixen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten els fets. Tracten de trobar algun sentit al que han viscut al seu costat. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells». És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant al costat d'ells. ¿No camina avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l'Església però el segueixen recordant?
La intenció del narrador és clara: Jesús s'apropa quan els deixebles el recorden i parlen d'ell. Es fa present allà on es comenta el seu evangeli, on hi ha interès pel seu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. ¿No és Jesús tan absent d’entre nosaltres perquè parlem poc d'ell?
Jesús està interessat a conversar amb ells: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?» No s'imposa revelant la seva identitat. Els demana que segueixin explicant la seva experiència. Conversant amb ell, aniran descobrint la seva ceguesa. Se'ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l'Església parlem més de Jesús i conversem més amb ell, la nostra fe reviurà.
Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a aprofundir la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a cremar; senten necessitat que aquell "desconegut" es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic, se'ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells!
Els cristians hem de recordar-nos més de Jesús: citar les seves paraules, comentar el seu estil de vida, aprofundir el seu projecte. Hem d'obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Ningú ha d'ésser més present. Jesús camina amb nosaltres.