dijous, 10 de febrer del 2011

DÉU ÉS UN PARE BO QUE ENS ESTIMA

  Reflexió 

 

Invocar Déu com a Pare no és cap  invent de Jesús. A la tradició bíblica ja es considerava que la relació entre Déu i el poble d’Israel era la d’un «pare en relació als seus fills». Isaïes, lamenta que el poble alliberat del poder del faraó s’està oblidant de Yahvé, malgrat que segueix sent el pare d’aquests poble: «Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l'argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans. (Is 64,6-7).
Coetani de Jesús era el savi jueu Filó d’Alexandria. Aquests considerava que Déu era «Pare i autor del univers». En el llibre de la Saviesa (finals del s.I a.C.) s’afirma repetidament que el just té a Déu com a «Pare». I, un monjo de Qumran s’adreçava a Déu d’aquesta manera: «Tu cuidaràs de mi fins la vellesa, doncs que el meu pare no em va reconèixer i la mare m’abandonà a tu, perquè tu ets pare de tots els teus fills».
«L’originalitat de Jesús –diu Pagola1- era que [després de la teofania al Jordà], vivia Déu com a molt proper, bo i entranyable. «Així ho capta en les nits d’oració i així ho viu al llarg dels dies». «Aquest Pare esdevé per a Jesús el centre de la seva vida». Va ser tant intensa la seva intimitat que poques vegades es va referir a Déu com a Senyor i en canvi s’hi dirigia anomenant-lo Abbà de forma espontània».
Jesús està persuadit que «Déu no és patrimoni dels bons» Els pares de Galilea que Jesús coneix estan preocupats per la seva autoritat, però el Déu-Pare de Jesús «respecta les decisions dels seus fills i els permet seguir lliurament el seu camí» «Quan Déu és captat com poder absolut [...] sorgeix una religió rígida pel rigor, els mèrits i els càstigs [...] Quan Déu és experimentat com bondat i misericòrdia, neix una religió fomentada en la confiança».
El Déu de Jesús té el compromís d’humanitzar la vida. «És per això que Jesús considera que el lloc privilegiat per captar Déu no és el culte, sinó allà on es va fent realitat el regne de justícia entre els homes». «Quan la llei religiosa fa mal i enfonsa la persona en la desesperança, queda buida d’autoritat, doncs que no prové del Déu de la vida». El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte. (Mc 2, 27-28).
Jesús tenia una relació freqüent amb el Pare. Després d’un dia amb els apòstols i seguidors es retirava a pregar. Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: --Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué: --Quan pregueu, digueu: Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació. (Lc 11, 1-4)
El «Parenostre» és l’oració que Jesús ens deixà en herència i que condensa en poques paraules la seva experiència de Déu, la seva fe en el regne i la seva preocupació pel món. Resar-lo ens compromet; expressa una determinada relació amb Déu i conforma una experiència que vincula a tots els membres d’un grup en la mateixa fe. «L’oració de Jesús és una súplica plena de confiança al Pare» que és bo i ens estima. A ell li demanem que «sigui santificat el “seu” nom, que vingui a nosaltres el “seu” regne» i ens ajudi en les «necessitats urgents i bàsiques del ser humà» conscients, però, que tot això exigeix la nostra implicació personal. Algú en el grup va puntualitzar que Déu ajuda a qui s’ajuda. Sí, «A Dios rogando y con el mazo dando»

1.- Pagola, Jesús. Aproximación històrica. Ed. PPC

Nota: Ha estat una bona notícia la que ens diu que el president de la Congregació per la Cultura, el cardenal Gianfranco Ravasi, hagi fet un gran elogi d’aquest llibre de Pagola que alguns bisbes espanyols van obligar a retirar de les llibreries. 

dimarts, 8 de febrer del 2011

QÜESTIONEM QUÈ ENS DIUEN ELS QUI PARLEN DE DÉU?

  Opinió

Aquest va ser l’objectiu de l’article primer (publicat 40 anys enrera en el desaparegut vespertí madrileny Pueblo) i del llibre (publicat a Itàlia un any després), del periodista i exsacerdot brasiler Juan Arias: “El Déu en qui no crec”. Una crítica al concepte tradicional de Déu donat per la jerarquia d’abans del Concili Vaticà II i, dissortadament, de la d’ara. El llibre, però, sintonitza amb les tesis del Concili i amb l’aggiornamento que propugnava. Malgrat les crítiques dels sectors integristes espanyols, va ser traduït a deu idiomes i encara, a hores d’ara, segueix sent reeditat.

El llibre traspua tota l’energia, l’esperança i l’aire renovador que impulsava el Concili Vaticà II. El difunt cardenal Giovanni Benelli, havia manifestat que el Concili aconseguia trencar amb aquelles imatges negatives i deformades de Déu, d’aquell Déu que ens envia a l’infern, que estima el dolor i ens exigeix que ens flagel·lem o que ens col·loquem silicis o instruments similars, del Déu que beneeix i proporciona riqueses als que són bons i maleeix i els dona malalties, misèria i marginació als que són malvats. Tot i que han passat més de 40 anys i que han canviat moltes coses (probablement la més significativa –des del punt de vista religiós- ha estat que la societat occidental hagi evolucionat en positiu en la seva capacitat de discerniment i de despendre’s de la negativa influència de la religió en general i de la catòlica en particular), és inqüestionable que tant la jerarquia vaticana com els darrers papes han volgut enterrar la doctrina del Concili i, conseqüentment, l’Església institució segueix introduint noves imatges negatives, també més rebuscades, en el desgraciat catàleg de la visió de Déu que ens ofereix.

Una mostra del seu esbiaixat concepte de fidelitat a Jesús, la trobem en el recent comunicat núm. 197 de la Conferència Episcopal Tarraconense, fet públic el 20 de gener d’enguany, en el qual, en relació al contenciós per les obres d’art del Museu diocesà de Lleida entre aquesta diòcesi i la de Barbastre-Monsó, o sigui, entre Catalunya i Aragó (contenciós provocat per la maquinació de l’Opus Dei i de la Conferència Episcopal espanyola), s’hi pot llegir: “Els bisbes de Catalunya manifesten que és la comunió eclesial entre els deixebles de Crist, el bé més gran a preservar i a cultivar i, per tant, demanen que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests bens eclesiàstics.”  És evident que el concepte de comunió que manifesten els submisos i gens legitimats bisbes de la Tarraconense no concorda amb el concepte de dignitat, d’honestedat i servei que han d’oferir a la comunitat, per damunt dels interessos mesquins d’aquells que es postulen com els representants de Déu a la Terra. En aquest sentit, és lloable i valenta l’afirmació que sobre aquest comunicat en fa el sacerdot solsonenc Jesús Huguet: No puc entendre que, per una comunió o fidelitat mal entesa, s’hagin prestat a col·laborar amb les injustícies i tripijocs ordits contra Lleida i Catalunya.

És d’una evidència incontestable que donat l’infortunat testimoniatge jeràrquic i les imatges negatives que han transmès, no és Déu qui està en crisi, sinó que, com ens diu Juan Arias en el seu llibre, són els propagadors d’aquelles imatges i qui els hi dona suport, llegeixis la Santa Seu i el Vaticà, qui està en crisi. L’evangèlica imatge de Déu està vinculada a la misericòrdia, al perdo (no al sacrifici) i a l’amor. Una imatge que difícilment rebutjarien els agnòstics o ateus si se’ls hi oferís el Déu que no exigeix res més que ser fidel a la veu de la pròpia consciència (per cert molt més exigent que totes les lleis promulgades pels humans), per comptes del Déu de les lleis, de la burocràcia o del Dret Canònic. És per tot això que crec en la necessitat d’anar de nou a la  font de la doctrina del Vaticà II, perquè a part de promoure esperança i d’eliminar les falses imatges, denuncia categòricament que l’origen de l’ateisme en el món, han estat (i segueixen sent) les deformacions que, tradicionalment, l’Església ha fet de Déu i del seu fill Jesús. Caldrà, doncs, treballar per posar en relleu les imatges erràtiques que intencionadament encara es donen de Déu.

Girona, 7 de febrer del 2011                                JAUME ROCABERT i CABRUJA