dijous, 22 de desembre del 2011

ADVENT: UN CRIT DE DENÚNCIA I D’ESPERANÇA.



El Baptista denuncia la injustícia del poble d’Israel perquè els poderosos i els ocupants espolien els pocs recursos de la gent, convertint-los en esclaus a la seva pròpia casa, i marginen els malalts, allunyant-los de les ciutats y del temple. Per això Joan no es cansa de repetir: Convertiu-vos! Però era una veu que clamava en el desert. Ni els sacerdots, ni els poderosos ni els ocupants li van fer cas. Però com ha escrit algú, «les veus que són de denúncia i que reclamen rectitud, justícia i equilibri saben (també avui) que parlen en el “desert”». Joan insistia: aplaneu els camins del Senyor! I, encara que no el vegeu el qui ve després de mi ja és entre vosaltres.

Advent és aquests temps de deixar enrere el viure d’esquena a la voluntat de Déu, immergir-se en les aigües del Jordà, i estar a punt per a rebre la Bona Nova de Betlem.

Per Advent anem encenent ciris, com feien aquells avantpassats nòrdics que encenien fogueres esperant que el sol, després del fosc hivern tornés a brillar. El cristians esperem celebrar la vinguda al món de qui és la llum, però aquesta llum deixem que il·lumini verdaderament les nostres vides?. Pagola ho ha dit d’una forma ben clara: «A les nostres comunitats estem necessitats d'aquests testimonis de Jesús. La figura del Baptista, obrint-li camí enmig del poble jueu, ens anima a despertar avui en l'Església aquesta vocació tan necessària. Enmig de la foscor dels nostres temps necessitem testimonis de la llum».

Ho denunciava Paul Claudel, quan dirigint-se a nosaltres, els cristians, ens preguntava: «vosaltres que teniu la llum, què en feu? Els cristians d’avui, aquesta  pregunta encara ens interpel·la. Què fem de la Llum que ens dona vida?, què en fen de la nostra fe...? Per ajudar-nos a respondre’ns personalment aquesta pregunta és pel que ens agrada celebrar la Trobada Eucarística d’Advent, com ho feien les primeres comunitats de fe cristianes, amb lectures, pregàries i eucaristia. La intenció és poder apropar-nos al misteri del Déu fet home, que equival a penetrar en el misteri del Pla de Déu. Conscients de que mai ho aconseguiren del tot, aquí a la terra.

Temps de denúncia, hem dit, i d’esperança. Però també temps de renúncia i penitència. Molts dels batejats per Joan després anaven al desert, com va fer Jesús, en record d’aquell poble que fugint de l’esclavitud del Faraó cercava la terra promesa. Rentar-se a les aigües del Jordà per a desprendre’s del que no té sentit i merèixer descobrir el misteri.

Avui, la societat secularitzada ens presenta un Nadal amb llums artificials, guarniments de posar i treure, i anuncis que ens inviten a “regalar Nadal”, com si es tractés d’una mercaderia. Però Nadal no es regala, Nadal es viu i es testimonia; és un fet transcendent indemostrable, un acte de fe. Segarra, en el seu poema, ens diu que; «L'àngel ha parlat, l'estrella ha anunciat, el gall ha cantat, però el misteri és lluny encara». Què ens falta per a descobrir l’esperit de Nadal? Potser entendre el que ens diu Julio Ciges en la seva felicitació des de la parròquia Maria Immaculada de Vera (València): «La Salvación viene desde lo pequeño, lo marginal, lo que es nada. Navidad es estar al raso junto a quienes nada son, nada tienen, nada pintan en nuestra sociedad». Que aquests Nadal ens apropi a l'amor de Déu, que és l'autèntica llum del món; la que de debó ens il·lumina.

Salvador Sol

diumenge, 4 de desembre del 2011

SIGNIFICAT TEOLÒGIC DE LES ACTITUTS I COMPORTAMENT DE JESÚS

Sempre que parlem de Déu fem, d’alguna manera, teo-logia. Així, el teòleg Leonardo Boff, intenta donar explicacions a les actituds i comportament de Jesús. Perquè l’interès per les actituds i el comportament del Jesús històric parteix del següent pressupòsit: «En Jesús es revelà allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu». En el Jesús històric descobrim aquella manera de viure que Déu vol per a l’home; el nou Adam, com el descriu sant Pau. L’home perfecta, segons Dostoievski «Crec que no existeix res més bell, més profund, més atraient, més viril i més perfecte que Crist».
Un altre teòleg, Josep M.Rovira Bellosos ens diu: El que emergeix i s’expressà en Jesús ha d’emergir i expressar-se també en els seus seguidors: als apòstols, que ho han de deixar tot i als altres seguidors, als qui no obliga deixar el seu treball. (cf. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, pág. 205).

El que viu Jesús és «la total obertura a Déu i als altres», «l’amor indiscriminat i sense límits». Un comportament que ens interpel·la a ser crítics enfront d’una situació, tant social com religiosa, que no encarna la voluntat de Déu.

La societat i la religió ens obliga al compliment d’unes lleis, moltes vegades injustes. El cristià ha de ser una persona lliura i alliberada, ens diu Boff. L’apòstol Pau confessa que «ja no està sota la llei» (Rm 6,15), sinó que se sotmet a la «llei de Crist» (1 Cor 9,21), que li permet -«ésser totalment lliure» (1 Cor 9,19). «Per què gaudim d’aquesta llibertat, Crist ens va fer lliures... i jamai ens haurem de deixar subjectar de nou al jou de la servitud» (Gál 5,1).

Amb Jesús, la religió: es desteologitza, i la voluntat de Déu s’haurà de buscar no només en els Llibres Sants, sinó principalment en la vida diària; es desmitologitza el llenguatge religiós usant expressions de les experiències comunes a tots; es desritualitza la pietat, insistint en que l’home/dona està sempre davant Déu i no solament quan va al temple a resar; s’emancipa el missatge de Déu de la seva relació amb una comunitat religiosa determinada, dirigint-la a cada home/dona de bona voluntat. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Tothom qui us doni un got d'aigua pel fet que sou de Crist, us asseguro que no quedarà sense recompensa. (Mc 9,40-41); finalment, se secularitzen els mitjans de salvació (secularitzar vol dir fer-se laic), fent del sagrament de l’altre (sagrament del germà) l’element determinant per entrar en el regne de Déu. Un nou manament us dono, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat. (Jn 15,12)

Crist no vingué a fer més còmoda la vida dels homes/dones. Ben al contrari. En paraules del Gran Inquisidor de Dostoievski: «En vez de dominar la conciencia, viniste a profundizarla más; en vez de cercenar la libertad de los hombres, viniste a ampliarles el horizonte. Tu deseo era liberar al hombre para el amor. Libre debe seguirte, sentirse atraído y preso por ti. En lugar de obedecer las duras leyes del pasado, debe el hombre, a partir de ahora, con el corazón libre, decidir lo que es bueno y lo que es malo, teniendo tu ejemplo ante sus ojos».

Intentar viure un projecte semblant de vida és seguir a Crist, amb tota la plenitud del significat d’aquesta paraula -seguir i imitar Crist- inclou tot el Nou Testament. Seguiment que significa alliberament i experiència de la novetat d’una vida redimida i reconciliada, però també pot incloure, com a Jesús (Crist), persecució i mort.

Diu Dostoiewski, en retornar de la casa dels morts, la condemna a treballs forçats a Sibèria: «A veces Dios me envía instantes de paz; en estos instantes, amo y siento que soy amado; en uno de esos momentos compuse para mí mismo un credo, donde todo es claro y sagrado. Es un credo muy simple. Helo aquí: y me lo digo a mí mismo, con un amor más celoso que cuanto existe o puede existir. Y si alguien me probara que Cristo está fuera de la verdad y que ésta no se halla en él, prefiero permanecer con Cristo a permanecer con la verdad» (Correspondance I (Paris 1961) 157, en carta a la baronesa von Wizine).


Jesús desperta admiració en la gent que el veu i l’escolta
L’admiració és l’inici de la filosofia i de la cristologia. Admirar alguna cosa o a algú és captar cóm la llum brilla i resplendeix en ells; Si alguna cosa ens causa admiració, és perquè no s’enquadra en categories preexistents, sinó que emergeixen en tota naturalitat i originalitat.

Jesús va provocar gran sorpresa, perquè va trencar tots els esquemes d'interpretació donats. Ja essent un nen de dotze anys, els seus pares el busquen: (Lc 2, 46-47); A la sinagoga de Natzaret, (Mt. 13, 54-55); A la sinagoga de Cafarnaüm, (Mc 1, 23-28) Jesús «Parla en nom de Déu, amb un estil de gran sobirania, emprant frases com: Us ho asseguro..., i amplia el contingut dels Escrits: Però jo us dic... Segons la fe i la tradició jueves, això només ho pot fer Déu. En aplacar la tempesta al mar, els deixebles, admirats, exclamen: «Qui és aquest que fins els vents i l'aigua l'obeeixen?» (Mt 8,27; Mc 4,41; Lc 8,25).

Jesús té consciència que instaura el Regne. Està obert a tots: als pecadors públics i als recaptadors d'impostos -amb qui menja-, als observants de la llei i als fariseus, a les dones, i als estrangers i als nens. Fins i tot als guerrillers zelotes (zelosos per Jahvé). (Lc 6, 12-16)

Déu estima a tots i a tots convida al banquet escatològic, que té a veure amb l’hospitalitat Divina: I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel. (Mt 8, 11-12) 

Seguir la llei o la voluntat de Déu?. «I quina és la voluntat de Déu? –es pregunta Hans Kung- Jesús ho té clar: la felicitat dels homes» (H.Kung, ¿Qué es el mensaje cristiano?, Revista Concilium, nº 238 – 1970). 

Salvador Sol

dissabte, 19 de novembre del 2011

JESÚS VA VENIR PER SER I VIURE A CRIST





   Reflexions  

Sense negar l’absoluta humanitat de Jesús, Leonardo Boff afirma que: «va venir per ser i viure a Crist, no per a predicar-lo». (L. Boff, Jesucristo y la liberación del hombre). En l’evangeli de Joan trobem tres moments en què es reconeix el seu messianisme: quan Joan el Baptista, veient-lo, profetitza: «Mireu l'anyell de Déu!». (Jn 1,36); quan Andreu diu al seu germà Simó (que esdevindrà Pere): «Hem trobat el Messies». (Jn 1,41); quan la samaritana li diu: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit i Jesús li contesta: Soc jo, el qui et parla». (Jn 4, 26).

En les comunitats de cultura hel·lenista s’empra la paraula Crist per a referir-se al terme hebreu Messies, que significa ungit. La unció simbolitza la introducció d’una influència sacramental o divina; la unció és el poder de Déu que vessa la seva gràcia sobre l’home elegit perquè dugui a terme una missió a favor del poble. 

Les Escriptures donen al Messies atributs de rei, governant o restaurador. I, també, de servent sofrent. Tot això serà atribuït, d’alguna manera a Jesús, pels seus apòstols i seguidors, en descobrir en ell signes messiànics. D’on treu, sinó, l’autoritat amb que supera la llei, i estableix les bases del Regne? El que per Pere és un moment d’inspiració que el fa exclamar: «Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu» (Mt 16,16), esdevindrà afirmació rotunda en Pau: «Déu l’ha ressuscitat» (Ac 2,24). I, Pere, quan dirigint-se als jueus els diu: «La dreta de Déu l'ha enaltit» (Ac 2,33). I, «Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquests Jesús que vosaltres vau crucificar» (Ac 2,36)


Pau ens diu que: «Ell (Jesús) és la imatge del Déu invisible». (Co 1, 15). Jesús ens ensenya a viure segons la voluntat de Déu; és l’expressió de l’home autèntic creat a imatge i semblança de Déu. Jesús inicia el camí del Regne i, seguin els escrits de Boff, «sent realitzada la seva missió on veu homes que el segueixen i practiquen [...] allò que ell va viure i anunciar».

Això està clar; Jesús no és exclusivista. Quan «Joan (l’apòstol) digué a Jesús: --Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: --No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres». (Mc 9,38-40)

El messianisme de Jesús s’orienta a tots, però d’una manera especial al pobres i marginats, perquè Déu vol que tota la humanitat tingui salut i sigui feliç. «I, és evident (senyala Boff) que la felicitat de l’home només es pot trobar si s’obre a l’altre que és tant com obrir-se a Déu». «Hi ha un pecat radicalment mortal: el pecat contra l'esperit humanitari». «Us ho asseguro (diu Jesús): tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). I, recordem que: «En el atardecer de nuestras vidas se nos juzgará en el amor» (S. Juan de la Cruz)

El missatge messiànic més clar és el Sermó de la Muntanya, en que Jesús sent misericòrdia per aquells que ploren, pels humils, pels qui tenen fam i set de ser justos, pels compassius, pels nets de cor, pels qui treballen per la pau, pels perseguits pel fet de ser justos i, pels qui, per la seva causa, seran insultats, perseguits i calumniats. «Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel». (cf. Mt 5,1-12)

Mateu ho deixa aquí, però a l’evangeli de Lluc (Lc 6,24-26) hi trobem unes lamentacions de Jesús (que alguns en diuen maleurances), i són aquestes:  
·    Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!
·    Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam!
·    Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!
·  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!

Boff conclou que en el Sermó de la Muntanya «no es pot parlar de lleis, sinó de l’amor que supera totes les lleis». El manament de l’amor (fins i tot als enemics) és el compendi de la vida messiànica de Jesús.

Salvador Sol
cristiansxxigracia@ono.com  

dimecres, 9 de novembre del 2011

LA PREDICACIÓ DE LA PASQUA

Apunts

Pasqua no només significa el pas de mort a vida, i glorificació de Jesús en el Crist, sinó que també el pas de la covardia a l’alliberament dels apòstols. González Faus ha escrit que «La predicació cristiana comença amb la Resurrecció de Jesús». I, que. «La crítica històrica està d’acord en que els discursos del llibre dels Fets dels apòstols són fidels en aquest punt»
Pau recorda als cristians de Corint la primera predicació de l’evangeli: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat;
ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, (1Co 15, 3.-4)

Segons González FausLa, la Resurrecció de Jesús implica dues coses:
        - L’anunci que Jesús viu; «seu a la dreta del Pare»
       - Que la vida nova com la que ara viu Jesús està també destinada a nosaltres; «hem ressuscitat amb Crist».

D’aquesta afirmació se’n deriven dues conseqüències:
1.- «Déu, en destinar per a tots la vida ressuscitada de Jesús, ha perdonat als seus botxins». I, cal considerar que botxins ho som tots, en certa manera, perquè «seguim crucificant a tants cristus sofrents.
2.- «Jesús, el Primogènit d’aquesta vida nova, tornarà aviat per endur-nos tots amb Ell fins a la Vida definitiva. [...] Això va fer que l’Església primitiva tingués una actitud expectant i una oració que deia, i encara diem: Vine, Senyor Jesús!.   

Els morts ressuscitaran
Pau renya als corintis, dient-los: Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe. (1Co. 15, 12-14)

Creure en la resurrecció dels morts és el fonament de la nostra fe en Crist. Ressuscitar amb ell i participar de la vida eterna (La Vida), és un misteri. Però: Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes. (1Co 15, 19)

Crist és el Senyor de l’Univers. A ell se li sotmetran les nacions i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. [...] Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus. (1Co 15, 23-25)

Avui el què no es científic no ens ho arribem a creure. La racionalitat s’imposa. Potser algú preguntarà: «I com ressusciten, els morts? Quina mena de cos tenen?» (1Co 15, 35). La resposta de Pau és extemporània: Insensat! Tu saps que allò que sembres no arriba a tenir vida si abans no ha mort. I allò que sembres no és el cos de la planta que ha de néixer, sinó tan sols un gra de blat o de qualsevol altra planta. (1Co 15, 36-37).

I de forma més didàctica, afegeix: Noteu-ho bé, germans: aquest cos de carn i sang no és capaç de posseir en herència el Regne de Déu; un cos corruptible no pot heretar la vida incorruptible. I ara us vull revelar un designi secret: no tots morirem, però tots serem transformats. (1Co 15, 50-51).

La pasqua jueva commemora l’alliberament de l’esclavitud d’Egipte. La Pasqua cristiana significa l’alliberament de la mort.  Per això els cristians podem preguntar: Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? (1Co 15, 55).

Salvador Sol

dissabte, 22 d’octubre del 2011

QUI ETS TU, JESÚS DE NATZARET?

Apunts

En aquesta trobada hem aprofundit en la personalitat de Jesús de Natzaret a partir d’uns textos de Leonardo Boff, (Jesucristo y la liberación del hombre, Ediciones cristiandad. Madrid 1981. págs. 110-125)


Abans de descobrir la “condició divina” de Jesús, en els evangelis ens el presenten com  l’«aparició de la bondat i l’amor de Déu als homes».
Jesús no vol enganyar ningú pintant un món de color de rosa; no el descriu «ni pitjor ni millor del que és. No moralitza. I, s’enfronta a la realitat amb un extraordinari equilibri». «En ell es manifesta el que hi ha de més diví en l’home i el que hi ha de més humà en Déu».
Jesús manifesta un gran «equilibri i sentit comú». «Les seves paraules són concretes i el seu comportament realista»; ell ens implica a «prendre una decisió davant Déu».
«Les seves determinacions són incisives i directes: «Reconcilia’t amb el teu germà!» (Mt 5,24b); «No juris mai» (Mt 5,34-37); «no oferiu resistència al mal» (Mt 5,39-42); «estimeu als vostres enemics» (Mt 5,44); «que la teva ma esquerra no sàpiga què fa la dreta»(Mt 6,2-4).
Jesús va més enllà del compliment de la llei. «No n’hi ha prou de dir no mataràs o no cometràs adulteri, la ira i la mirada cobdiciosa ja són pecat. Per què? Doncs perquè no n’hi ha prou en combatre les conseqüències, primer cal eliminar les causes» (Mt 5,22.28)
Té una actitud decidida. Entrant al temple «va treure els qui hi compraven i venien [...] Diu l’Escriptura: el meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres» (Mt 21,12.13).
Jesús és com un Rabí, però a diferència d’aquests que només interpreten la Sagrada Escriptura, ell «llegeix també la voluntat de Déu». A la gent els captiva el sentit comú de les seves paraules i entenen la seva raó, lliure de prejudicis, i el seu comportament al costat dels més desvalguts. 
«Jesús no vol dir coses noves, ni apel·la mai a una autoritat superior vinguda de fora per a reforçar la seva pròpia autoritat i doctrina. [...] No vingué a ensenyar una nova moral» sinó a predicar i viure allò que els homes/dones ja saben, ho haurien de saber, però no practiquen: “La regla d’or de la caritat”: «Tracteu als altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,31). Boff ens recorda que abans de Jesús aquesta màxima ja la recomanaven: Teles de Mileto; Pitacos; Confuci; Isòcrates. També a l’Índia, en el Mahabarata, hi ha escrit: «Aprèn la summa de la llei, i quan l’hagis après pensa en ella: allò que odies no ho facis a ningú». El mestre de l’apòstol Pau, Hillel, donà com a resposta a un pagà que li prometé convertir-se al judaisme si li explicava tota la llei mentre pogués mantenir-se en un sol peu. Hillel li va dir: «No facis als altres allò que tu no vols que et facin. En això queda resumida tota la llei. Tot el demés són comentaris».   
Jesús diu veritats que la gent entén, com quan els diu que: «No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya» (Mt 5,14); quan ordena estimar als enemics i ho justifica dient:  «Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen! I si feu bé als qui us en fan, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors!» (Lc 6, 32,33). Quan Prohibeix a l’home tenir més d’una dona, perquè:  «Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar [...] per la vostra duresa de cor. Però, des del principi de la creació, Déu els va fer home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi». (Mc 10,4-9)

Salvador Sol

divendres, 7 d’octubre del 2011

L’IMPACTA DE LA RESURRECCIÓ

Apunts

«La primera comunitat va anar descobrint el misteri clos en Jesús a partir d’una doble experiència: el contacte amb Jesús durant la seva vida i la seva exaltació després de l’execució a la creu». J.A.Pagola

Una vegada més el grup hem triat com a tema del curs un escrit de Pagola que ens parla de cristologia, de l’impacta que la resurrecció del Mestre va causar en els primers cristians.

Cal recordar que els amics de Jesús, la nit que va ser pres van fugir, que Pere el negà tres vegades i que cap dels apòstols va estar al peu de la creu mentre Jesús agonitzava. Però sorprenentment van tornar a Jerusalem per a reflexionar sobre el que Jesús els havia dit i intentar comprendre el misteri d’aquella resurrecció. «Recolliren la seva paraula no com el record d’un difunt sinó com un missatge alliberador confirmat per Déu mateix» 

Un dia Pere i Joan van al temple i es troben un home invàlid que els demana caritat. Pere li diu que no té or ni plata però que li donarà el què té, i invocant Jesús el Natzarè li mana que s’aixequi i camini. Pere ja és un home de fe profunda. La gent admira el seu poder, Pere els adreça aquestes paraules: «Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts; nosaltres en som testimonis. Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu i que tots coneixeu: aquesta fe, que ve per ell, l'ha curat completament davant de tots vosaltres». (Hc 3,15-16)

Alguns han considerat la fe com una veritat privada, indemostrable. Però a diferència de les veritats públiques o científiques, que són coneixement, aquelles s’expressen en conviccions. I, com diu José Ignacio González Faus, en defensa de les conviccions hi ha homes i dones que han donat i donen la vida.

S’havia acomplert la promesa. Pau ho diu als gàlates: «Així la benedicció d’Abraham, destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès» (Ga 3, 14) I, imbuïts d’aquesta fe, els primers cristians van anar inculturant el missatge, més enllà de les fronteres del Poble Escollit. Així, en les comunitats d’origen jueu es reconegué que Jesús era verdaderament el Messies esperat. Havien entès que no era com ells l’esperaven i que l’alliberament els vindria de la ma del regne de Déu que es començava a construir. Per aquests creients jueus Jesús esdevenia el Fill de David, el Fill de Déu, el Servent de Jahvé, el Summe sacerdot... Mentre que en les comunitats de cultura grega, com explica Leonardo Boff, els atributs divins eren: el Crist, la Imatge del Déu invisible, el Primogènit de tota la creació, el Cap de tot... Dins de les cultures respectives els primers cristians «proclamaven una mateixa fe». Déu ens ha parlat en aquest home; la Paraula s’ha fet carn. En Jesús hi havia la vida (des del principi) «i la vida era la llum dels homes» (Jn 1,4). Boff ha escrit: «En Jesús, Déu s’ha fet home per a la nostra salvació».

«El missatge de Jesús suposa la radical i total alliberament de tots els elements alienants que es donen en la condició humana» L’home alliberat, Pau ens el presenta com l’home nou, i el regne és la «nova creació reconciliada amb sí mateix i amb Déu» Per Pagola, equival a dir que «la fe cristiana no consisteix en acceptar un conjunt de veritats teòriques sinó en acceptar Crist, creure en Crist i descobrir en ell l’última veritat». «El cristià és, per tant, un home/dona que en mig dels fracassos i dificultats de la vida i enfront de diferents promeses de salvació, espera de Crist ressuscitat la salvació definitiva».

Salvador Sol

diumenge, 4 de setembre del 2011

LA SITUACIÓ REAL DELS ONZE...

Reflexió

Voldria plantejar la situació real dels onze ABANS del fet estrany i gens comprensible de la resurrecció.

Estem en un sistema teocràtic en el que el pitjor dels càstigs és expulsar de la comunitat, o sigui deixar d’existir com a membre del poble jueu. No havien captat pas gens bé el missatge del seu líder i, ha tingut una condemna  religiosa per heretge i blasfem, ha estat desacreditat per les altes jerarquies i ells mateixos estan en greu perill, com a seguidors d’aquell llunàtic perillós. Estan espantats i amagats després de la terrible decepció. Oi que no sembla un marc per a rememorar i reflexionar sobre el Mestre i plantar cara, aquells que són uns pobres ignorants, als grans Mestres de la Llei?

Aquesta situació psicològica no admet cap de les maneres l’actuació posterior dels onze si no hi ha alguna altra cosa i no pas senzilla. Per això us deia “No n’hi ha prou” sense un fet extraordinari no és possible que de porucs perseguits passin a valents reivindicadors del Mestre i plantin cara a la poderosa estructura jeràrquica proclamant precisament una cosa bàsicament inconcebible, la resurrecció. Estan afirmant que Déu ha ressuscitat aquell blasfem i l’ha posat a la seva dreta. No hi pot haver un enfrontament més brutal. D’on treuen el suïcida valor? Ha hagut de passar quelcom inexplicable.

Val la pena observar que, inicialment, només prediquen la resurrecció i després i van afegir el missatge. Amb el seu llenguatge, pobre i senzill intenten explicar que ha passat i en diuen “resurrecció”. Ara nosaltres, amb el nostre alt nivell cultural i la nostra al·lèrgia al misteri, hem de trobar les paraules adients per dir el que van experimentar.

Jordi Casso

diumenge, 12 de juny del 2011

VA QUEDAR BUIT EL SEPULCRE DE JESÚS?

 Reflexió

Que amb la resurrecció de Jesús el sepulcre va quedar buit, pels catòlics integristes, és un fet inqüestionable. No obstant, històricament no es pot demostrar. La pregunta de Pagola és recorrent. Els evangelistes expliquen que unes dones van trobar el sepulcre buit. Marc situa l’escena, dient: Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé  [...] Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s'esglaiaren. Ell els diu: --No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. La sorpresa devia ser tremenda, doncs que: sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por. (Mc 16,1-8). Encara no entenien el «el pla de Déu». Els evangelistes difereixen en descriure el missatger: «Un jove vestit de blanc» (Marc). «un Àngel del Senyor» (Mateu). «dos homes amb vestits resplendents» (Lluc). «dos àngels vestits de blanc» (Joan). Malgrat aquestes afirmacions, sembla que «Les primeres confessions i himnes litúrgics que parlen de la resurrecció de Jesús, no fan referència al sepulcre buit. Pau tampoc en parla en les seves cartes. Afirma Pagola que «Només es parla del sepulcre buit a partir dels anys setanta».

Els condemnats a la creu acabaven a la fossa comuna. Però no és probable en el cas de Jesús. Segons la tradició jueva fou enterrat per les autoritats jueves, que no volien tenir la presència dels crucificats mentre celebraven la Pasqua. La tradició cristiana, fonamentada en els evangelis, diu que va ser Josep d'Arimatea qui l’enterrà «en un sepulcre excavat a la roca». Així és com ho ha transmès l’Església catòlica, encara que històricament sigui difícil de justificar.    

En tota la narració evangèlica hi ha un fet important, que és la «revelació que l'enviat de Déu fa a les dones». «És el missatge de l’àngel el que cal escoltar». I, com que ens movem en el terreny de la fe, el sepulcre buit deixa de ser «una prova» de la resurrecció de Jesús. Sembla plausible, creure que no va estar això el que va generar la fe en Crist ressuscitat, sinó la seva presència enmig d’ells, experimentar-lo ple de vida després de la seva mort. Ells no el van poder enterrar perquè havien tornat a Galilea; no podien saber qui ni on l’havien enterrat. Malgrat seguir creient en el Mestre, tornaren a casa decebuts. Però, per quin impuls van tornar a Jerusalem? El que els evangelis pretenen explicar és que «Jesús de Natzaret, el crucificat, ha estat ressuscitat per Déu». Queda palès en les paraules de Pere: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Doncs bé, aquest Jesús [...] vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder. (Ac 2,22-24)

Per què Jesús va confiar en el Pare fins al final? Per què el Pare no el va lliurar de la mort? Forma part del misteri insondable de Déu. Els apòstols, però, van tenir la íntima convicció que Jesús havia estat acollit pel Pare, i vivia en la seva «glòria». Pagola ho explica  així: «Jesús no ha mort cap al buit del no-res, sinó cap a la comunió plena amb Déu El Pare no l'ha salvat de la mort, però sí en la mort. Ressuscitant Jesús, Déu ha complert el que estava escrit en el Salm segon: Tu ets el meu fill; avui jo t'he engendrat». (Sl 2,7), Quina importància té, doncs, el sepulcre?

Salvador Sol

dilluns, 30 de maig del 2011

RESSUSCITAT PER DÉU

  Reflexió

El títol d’aquest capítol del llibre de Pagola, Jesús. Aproximación histórica, ens situa a la resposta que Pere donà al gran sacerdot: «El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús» (Ac 5,30). Déu, que no va intervenir davant l’execució del seu fill: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 15,34) «va intervenir per arrencar-lo del poder de la mort» (Pagola, llibre citat)
   Quan els romans van executar Jesús els deixebles van tornar a Galilea. No van estar al peu de la creu. Van agafar por? Van creure que tot s’havia acabat? Sembla que la intenció va ser tornar al poble i reprendre les seves tasques d’abans?. En tot cas, el desencant va durar poc. Tots van tornar a Jerusalem per proclamar llur convicció unànime: Jesús viu. Aquest és el fet transcendent.    
   Déu rescatà Jesús de la mort: «Ell, en efecte, quan va ser crucificat estava voltat de feblesa, però ara viu pel poder de Déu» (2Co 13,4). En la teologia de Pau, aquesta intervenció de Déu en la història de la humanitat representa la consolidació de la promesa d’alliberament: «I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals» (Ro 8,11)
   Jesús es presenta als seus deixebles ple de vida, amb un «cos espiritual». Ells l’experimenten així, i així el prediquen als seus conciutadans, afrontant el perill que significa posar-se de part d’un ajusticiat per enfrontar-se  al poder del temple i de Roma. A la seva manera, i amb llenguatges diferents, tots els apòstols i seguidors diuen el mateix: El crucificat és viu. Déu l’ha ressuscitat. Pau va una mica més enllà i ens parla de redempció. Enllaçant amb les Escriptures, en carta als cristians de Corint (any 55-56) explica el significat d’aquesta mort: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». (1Co 15, 3-4). Ningú es pot sentir aliè al que Pau afirma, la seva confessió ens involucra a tots. 
   Pagola ens adverteix que algun d’aquests esdeveniments ens pot sorprendre, o alguna de les expressions: «Per què es diu que Jesús ressuscità el tercer dia, segons les escriptures?». En llenguatge bíblic el «tercer dia» significa «el dia decisiu», el dia que Déu compleix la promesa. Osees fa una exhortació al seu poble: «Veniu, tornem al Senyor. [...] Ens tornarà la vida en dos dies, el tercer ens farà aixecar i viurem a la seva presència».(Os 6,1-2). Els primers cristians creuen que per a Jesús ha arribat ja aquests «tercer dia» definitiu. El que l’ha dut a la «plena salvació».
   La resurrecció no era acceptada per la cultura grega. Quan Pau a l’Areòpag d’Atenes va parlar d’aquesta qüestió ningú se’l cregué. «Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d’altres digueren: sobre aquests punt ja t’escoltarem un altre dia» (Ac 17,32). Per això els evangelistes utilitzen aquests conceptes amb molta prudència. Lluc, en el seu evangeli, prefereix presentar Jesús com «el que està viu» sense deixar de parlar de resurrecció: Diuen a les «dones» els dos «homes amb vestits resplendents [...] Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?» (Lc 24,5)
   La resurrecció de Jesús no és cap invent dels primers cristians. En això Pagola s’expressa molt clarament quan diu: «La resurrecció és una cosa que li ha passat a Jesús. Una cosa que s’ha produït en el crucificat, no pas en la imaginació dels seus seguidors. [...] És cert que en el cor dels deixebles ha brotat una fe nova en Jesús, però la seva resurrecció és un fet anterior, que precedeix a tot el que els seus seguidors han pogut viure després. És, precisament, l’esdeveniment que els ha arrencat del seu desconcert i frustració, transformant d'arrel la seva adhesió a Jesús».
   Durant la seva vida humana Jesús va tornar a la vida a Llàtzer, la filla de Jairo, el jove de Naïm, que segons els evangelis havien mort. En aquests casos es tractava d’una «revivificació», del retorn a una vida mortal. No, Jesús no torna a aquesta vida. «Sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell. Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu» (Ro 6,9-10). En els evangelis, diu Pagola, el Jesús de les aparicions «és el mateix però no és el d’abans. [...] Sens dubta és Jesús, però amb una existència nova»        
   Els jueus recitaven un benedicció que deia: «Beneït ets, Senyor, que fas viure als morts». Malgrat això, i que Daniel havia profetitzat que «Molts del qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran» (Dn 12,2), pels deixebles, la resurrecció de Jesús havia de ser una experiència plena de confusió i misteri. Avui no som capaços de saber del cert com es van produir les aparicions. Com va ser l’encontre del ressuscitat amb els deixebles. Sabem que a les aparicions es presentava amb un cos, però pel cos no el reconeixien. Els deixebles d’Emaús no el van reconèixer fins la fracció del pa. De quin material havia de ser el cos «nou» de Jesús perquè pogués entrar quan les portes estaven tancades? Podia ser el que havia «desaparegut» del sepulcre?. Només sabem que Lluc, ens descriu la transformació d’uns homes que no dubten que el crucificat està amb ells, donant-los-hi l’alè necessària perquè segueixin treballant per l’establiment del Regne. Pagola diu: «Totes les fonts ho afirmen: han viscut (els apòstols) un procés que no només ha revifat la fe que tenien en Jesús, sinó que els ha obert una experiència nova i inesperada de la seva presència entre ells». Aquest és el fet decisiu, el que ha canviat la història.

Salvador Sol   
 




  

diumenge, 8 de maig del 2011

A LES MANS DEL PARE*


  Reflexió

Pilat, segons Filò d’Alexandria, era d’una gran crueltat. Amic de «suborns, injúries i robatoris»; les «execucions sense judici» eren incessants. Un matí d’abril de l’any 30, els sacerdots li duen un reu emmanillat, indefens, anomenat Jesús de Natzaret, perquè li apliqui la justícia romana.
   Caifàs, summa sacerdot, l’acusa: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei. (Lc 23,2). Pilat s’agafa al que era important per l’Imperi, i pregunta a Jesús si és «el rei dels jueus».(Mc 15. 1-15). Era una pregunta decisiva. Jesús no volia restablir cap monarquia, no anava armat... Però la seva paraula atreia la gent; criticava als poderosos i defensava els més oprimits; L’anunci del Regne qüestionava la pax romana i els interessos del temple. A Pilat se’l pressiona: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar.» (Jn 19,12). «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills! (Mt 27,24-25). Pilat els el lliura. Jesús serà executat per perillós.

La crucifixió era considerada l’execució més terrible i temuda; el càstig dels esclaus (servíle supplícium). Per Flavi Josep es tracta de «la mort més miserable de totes». Ciceró diu que es «el suplici més cruel i terrible». La tradició jueva diu que: «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu.» (Dt 21, 22-23)  
   Els soldats romans flagel·len Jesús. Aquesta fet és considerat històric. No es tracte tant d’un càstig (fustigatio), preventiu de caràcter més lleuger, sinó d’una (flagellatio), preludi terrible de la crucifixió. Jesús aguanta els cops, però queda exhaust, Cirene l’ha d’ajudar a duu la creu fins al Gòlgota (gulgultá en arameu). Lloc elevat uns deu o dotze metres del seu entorn, situat en el camí que mena a la porta d’Efraín, molt transitat. Pilat vol que el motiu de l’execució quedi clar: «Rei dels jueus».

Diu Pagola que el primers cristians es preguntaven per la lluita interior de Jesús per a mantenir-se fidel a la voluntat del Pare. Potser recitava el Salm 42: «Per què aquesta tristor, ànima meva? Per què aquest torbament? Espera en Déu! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu.» (Sl 42,6). 
   El més tràgic per Jesús podia ser: morir sense veure realitzat el seu projecte, tant identificat com estava amb la causa de Déu. Qui defensarà als pobres, els que pateixen? On trobaran els pecadors l’acollida i perdó de Déu? Es trobava sol. Déu no atenia la seva petició, i els seus seguidors s’escapen buscant seguretat?. Mentre ell, agonitza, el poble sacrifica anyells per a celebrar la Pasqua.
   Pagola ens alerta a entendre-ho bé tot això. Jesús no és crucificat per voluntat de Déu sinó per la por dels servidors del temple. Cap evangeli diu que Déu volgués «destruir» Jesús; el que li demana fidelitat al Regne, que no es faci enrere en aquests moment de sofriment terribles.

Només les dones, segons Lluc (Lc 23,27-31) tenen una actitud amable i compassiva vers Jesús. Els sinòptics diuen que al peu de la creu hi havia Maria de Magdala, Maria (la mare de Jaume el Menor) i Salomé (la mare de Jaume i Joan). Només a l’evangeli de Joan hi ha la mare de Jesús. Devien veure la crucifixió de lluny, perquè els soldats impedien apropar-se a les creus, com diu el salm: «Amics i veïns s'aparten dels meus mals, els meus parents es mantenen a distància». (Sl 38,12)
   Jesús llança un crit abans de morir, fet insòlit en una mor per asfíxia. Pau parla d’un «poderós clam» que dirigeix «a qui el podia salvar de la mort» (He 5,7). Ho recullen també els sinòptics: Segons Lluc, va dir: «Pare, en les teves mans poso el meu esperit». Segons Joan, va dir: «Tot s’ha complert». Però les paraules més versemblants, dites en arameu, la seva llengua materna, devien ser: Eloi, Eloi, lemá sabactaní!. –Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? De no haver-les pronunciat Jesús, algú s’hagués atrevit a posar-les als seus llavis?

En aquests moment, Jesús es lliura totalment als designis misteriosos del Déu. La visió teològica de Joan ens diu que: «ser enlairat a la creu» és per Jesús «tornar al Pare» i entrar en la seva glòria. La seva mort no és més que la coronació del seu desig més profund. La seva mor no és la baixada al sheol  sinó el seu «pas d’aquest món al Pare»; ara tot queda a les seves mans.

Salvador Sol 

*.- José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica

divendres, 6 de maig del 2011

"L'ESGLÉSIA PATEIX UNA CRISI D'HUMANISME"

El bisbe emèrit d’Ayaviri, Joan Godayol, va aterrar per primera vegada al Perú quan era un adolescent i la seva família, uns empresaris del tèxtil de Mataró, s’hi van traslladar. Aleshores no es pensava que la darrera vegada que abandonaria els Andes peruans ho faria quaranta-cinc anys després. La vida de Godayol ha estat una obra dedicada als més pobres i per això acaba de rebre el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau


Entrevista: Maria Coll
Publicat a El Singular Digital.com

Què representa per vostè rebre aquest premi Memorial Joan XXIII per la Pau?
És un estímul. És el reconeixement de la tasca feta per l’església del Sud-Andino, on jo m’hi he identificat plenament i m’hi vaig inculturar conscientment. Per mi és el lloc del món on millor es viu l’Església segons el Concili Vaticà II.

Del 1992 al 2006 va ser bisbe d’Ayaviri, prelatura a 4.000 metres d’alçada del Perú. Com s’hi adapta?
Jo venia de l’ambient Salesià, de les escoles professionals. Allà, però, em vaig trobar amb una Església amb una coordinació pastoral de quatre jurisdiccions eclesiàstiques: Puno, Juli – a la frontera amb Bolívia-, Siquani i Ayaviri. A totes em van acollir com a casa meva. Allà vaig conèixer un altre estil de fer i de ser Església.

Aquesta forma d’Església ha estat el millor record que s’ha emportat del Perú?
Sí, el porto a la sang. M’he convertit a l’Evangeli des de la riquesa dels pobres. En els Andes veus la presència de l’Esperit Sant en els actes i en la manera de ser. Allà han cristianitzat les seves costums incaiques i ho han fet tan bé que s’han convertit en cristianisme pur.

Allà l’Església també s’organitza diferent...
Sí, l’Església té un sistema més familiar i democràtic. Allà tots teníem veu i vot. Amb els estaments només ratificàvem les decisions preses. A més, el laicat era responsable i participant de la mateixa Església. Això em va sorprendre perquè jo venia d’una església jerarquitzada.

Per tant, podem dir que en els Andes l’Església és més democràtica que la pròpia societat...
Sí, perquè a les mateixes comunitats camperoles les autoritats s’imposaven. En canvi l’Església donava un exemple del que havia de ser. Allà teníem la praxis de la Teologia de l’Alliberament: una Església pobre entre els pobres.

El papa Benet XVI en el seu darrer llibre condemna la Teologia de l’Alliberament. Per què encara ara fa tanta por?
Ells pensen que la doctrina de ser propers als pobres, basada en el sistema de “veure, jutjar i actuar”, té darrera una doctrina marxista-leninista que s’ha passat de la ratlla. I certament alguns de la Teologia de l’Alliberament van exagerar les coses, van acostar-se a grups violents, cosa que va espantar l’Església oficial.

Però, ara, en el segle XXI, si tenim en compte la poca presència d’aquesta teologia a Amèrica Llatina i la pèrdua de pes d’aquestes ideologies, la por no és exagerada?
Tots aquests que critiquen mai han estat a la zona. Jesús ja ho deia: “Veniu i veureu”. No hi ha res contra ningú, senzillament és una Església servidora dels pobres, però representa una bufetada contra aquells que es creuen servidors de la veritat i que pontifiquen des de les seves lleis. Avui a la mateixa estructural eclesial hi ha molt fariseisme.

De fet, l’Església hauria d’ajudar qui té gana, qui té set...
Sí, però molts avui encara continuen adorant el Déu diner. Moltes vegades quan has d’ajudar el principal entrebanc encara són els diners. L’Església té accions socials, com Càritas, però fan de repartidors i que paguin els altres. Òbviament també hi ha alguns grups d’ajuda social autèntics, però generalment aquests neixen dels laics i no dels estaments de la jerarquia.

Si l’Església no s’actualitza, la secularització i les sectes, especialment a Amèrica Llatina, poden guanyar la partida al catolicisme?
Sí, però els fanatismes, també els de l’Església, no porten enlloc. No hem de tenir por d’aquests fonamentalistes catòlics que ens allunyen del poble i, sobretot. dels joves. La joventut passa de les coses que no són autentifiques però manté en el seu cor la voluntat de fer el bé i d’ajudar els necessitats. En aquest sentit, me n’alegro de les bestieses de la jerarquia, perquè això vol dir que la renovació està més a prop.

Veig que és optimista... Quan veurem aquesta renovació?
A tota acció, per molt descabellada, retrograda i medieval que sigui, correspon una reacció. Ho fan amb bona fe, però la lletra mata l’esperit de la vida. La reacció ja ha començat! Ara no hi ha joves a les esglésies. Els joves passen de la missa perquè la consideren desfasada, doncs cal renovar-la.

I quan veurem la reacció de la jerarquia davant aquesta reacció social?

A l’Església administrativa no veig cap signe de renovació. Només algun capellà gran que va viure el Concili Vaticà II i encara se’n recorda. A tots aquests sacerdots jovenets que pugen encarcarats i que pensen, com alguns bisbes, que només ells tenen la veritat però que no han vist món, què els hi vols dir? Ens hem d’emparar a la bona voluntat.

L’Arquebisbat de Barcelona ha obert diligències per excomunicar el pare Manel.

Excomunicar: aquestes no eren les paraules de Jesús, eren les paraules dels fariseus, els homes de la llei que el van matar per dir la veritat. Segons la Conferència Episcopal una noia que avorta, encara que òbviament podia haver evitat l’embaràs, està excomunicada, però i els legisladors, aquests no? Jesús hagués perdonat i hauria comprès la debilitat humana.

Permetre un avortament va contra el Dret Canònic...
Però per sobre del Dret Canònic hi ha la caritat, aquesta és la màxima llei. Ell va intentar convèncer aquella noia, però al final ella va decidir i ni Déu es posa en les decisions de la pròpia consciència. El pare Manel no defensa l’avortament, només fa un acte de caritat. I és que l’Església pateix una crisi d’humanisme.

Vostè era crític amb l’església peruana, però veig que aquí també.

Aquí s’ha fet una marxa enrere tan gran! Creuen que tenen el monopoli de la veritat, però el cristianisme no s’imposa, només proposa.

Què li sembla el document “Al servei del nostre poble” en què els bisbes catalans reconeixen els drets nacionals de Catalunya?
Ja era hora que diguessin alguna cosa a favor de Catalunya perquè a la Conferència Espiscopal Espanyola no diuen res. Al Perú veia Espanya en el seu conjunt i no era partidari d’un nacionalisme català, ni d’una nació totalment independent. Però un cop aquí, en veure com ens tracten els del centre, que ens desqualifiquen només abans de parlar, crec que la única solució és ser com Andorra i ser bons veïns amb Espanya.

I ara, ha vist que no ens comprenen?
Sí. Jo em vaig quedar molts anys en el Perú perquè em vaig inculturar. No vaig ser un immigrant, sinó un immigrat. Altres que no van fer aquest procés van tornar. A Catalunya, alguns nouvinguts, també han immigrat, és a dir, han pres la llengua, la cultura... mentre que persones d’altres regions d’Espanya només han estat immigrants, perquè mai han volgut saber res del lloc que els han acollit.

Podem parlar d’una Església catalana?
I tant! Legalment, els fariseus, amb el dret canònic a la mà, poden dir que no hi ha una església catalana, però existencialment és una altra cosa. L’Església sempre s’incultura a cada lloc on ha de servir. De fet, si fossin independents tindríem una Conferència Episcopal Catalana, però per això encara falten molts anys! Primer cal una autonomia econòmica que encara ni tenim.

Es nota que ara vostè parla amb la llibertat dels jubilats...
Durant dos anys vaig demanat a Joan Pau II i a Benet XVII un bisbat a la costa peruana per continuar treballant, ja que a causa d’una trombosi ja no podia estar a quatre mil metres, però s’hi van negar. I per això, ara, amb 67 anys, sóc el bisbe jubilat emèrit més jove. De fet, en aquests moments aquí tinc més feina que allà.

L’antropòleg Gustavo Nerin acaba de publicar “Blanc bo busca negre pobre”, una critica a les ONG. Som solidaris amb el Tercer Món per tranquil•litzar les nostres consciències?
Té raó. La gran majoria de les ONG són tapadores per fer grans negocis i omplir-se les butxaques. Algunes entitats venien al Perú, repartien bolígrafs i samarretes i feien fotos als nens i després dormien als millors hotels de Lima. Feien servir un 80-90% dels donatius pels directius i un 10-15% pels pobres. També hi ha, però, entitats de fiar. Personalment crec que només un 5-7% dels donatius han de ser per despeses administratives.

Cal valorar més les accions que les bones intencions....
I tant, pels fets ens coneixeran. I no ens podem deixar enlluernar pel que diuen, per les grans exposicions... Al final, la veritat sempre sura.

dimecres, 4 de maig del 2011

RECORDAR-NOS MÉS DE JESÚS

Article de: José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat. Font: Eclesalia

El relat dels deixebles d'Emaús ens descriu l'experiència viscuda per dos seguidors de Jesús mentre caminen des de Jerusalem cap a la petita vila d’Emaús, a vuit quilòmetres de distància de la capital. El narrador ho fa amb una destresa tal que ens ajuda a revifar també avui la nostra fe en Crist ressuscitat.
Dos deixebles de Jesús s'allunyen de Jerusalem abandonant el grup de seguidors que s'ha anat formant al voltant d'ell. Mort Jesús, el grup es va desfent. Sense ell, no té sentit seguir reunits. El somni s'ha esvaït. En morir Jesús, mor també l'esperança que havia despertat en els seus cors. ¿No està succeint alguna cosa d'això en les nostres comunitats? ¿No estem deixant morir la fe en Jesús?
No obstant això, aquests deixebles segueixen parlant de Jesús. No el poden oblidar. Comenten els fets. Tracten de trobar algun sentit al que han viscut al seu costat. «Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells». És el primer gest del Ressuscitat. Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo, però Jesús ja és present caminant al costat d'ells. ¿No camina avui Jesús veladament al costat de tants creients que abandonen l'Església però el segueixen recordant?
La intenció del narrador és clara: Jesús s'apropa quan els deixebles el recorden i parlen d'ell. Es fa present allà on es comenta el seu evangeli, on hi ha interès pel seu missatge, on es conversa sobre el seu estil de vida i el seu projecte. ¿No és Jesús tan absent d’entre nosaltres perquè parlem poc d'ell?
Jesús està interessat a conversar amb ells: «De què parleu entre vosaltres tot caminant?» No s'imposa revelant la seva identitat. Els demana que segueixin explicant la seva experiència. Conversant amb ell, aniran descobrint la seva ceguesa. Se'ls obriran els ulls quan, guiats per la seva paraula, facin un recorregut interior. És així. Si a l'Església parlem més de Jesús i conversem més amb ell, la nostra fe reviurà.
Els deixebles li parlen de les seves expectatives i decepcions; Jesús els ajuda a aprofundir la identitat del Messies crucificat. El cor dels deixebles comença a cremar; senten necessitat que aquell "desconegut" es quedi amb ells. En celebrar el sopar eucarístic, se'ls obren els ulls i el reconeixen: Jesús és amb ells!
Els cristians hem de recordar-nos més de Jesús: citar les seves paraules, comentar el seu estil de vida, aprofundir el seu projecte. Hem d'obrir més els ulls de la nostra fe i descobrir-lo ple de vida a les nostres eucaristies. Ningú ha d'ésser més present. Jesús camina amb nosaltres.