dijous, 14 de març del 2024

 NO S’ESTIMA IMPUNEMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 12,20-33) escrit pre J.A.Pagola


Evangeli.-

En aquell temps, alguns d'entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d'aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d'altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s'ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.


Comantari.-

Poques frases tan provocatives com les que sentim avui a l’evangeli: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». El pensament de Jesús és clar. No es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos.

En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició creatural, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle).

És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “No s’estima impunement”, té com a fonament els fragments (20-33) del capítol 12 de l’evangeli Joànic.

Una nova homilia basada en un text de l’evangeli Joànic en el qual Jesús en expressa què comporta ser seguidor seu: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». Conseqüentment, no es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos. En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició criaturam, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

En qualsevol cas, ens diu l’homilia: És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle). És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

L’homilia conclou amb una gran lloança pels que estimen i viuen intensament la vida, doncs això comporta no poder viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

Evangeli Jo 12,20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan


Una homilia, novament inspirada amb textos de l’evangeli Joànic,  que ens expressa quina ha de ser la manera de viure cristianament seguint les petjades de Jesús, les quals comporten la solidaritat vers als altres, el neguit i/o patiment vers els que pateixen, virtuts allunyades de l’egoisme i del menfotisme en front la fam, el dolor, o les conseqüències de guerres com les d’Ucraïna o Palestina, com també per l’explotació miserable dels immigrants i de tants i tants altres que avui i a casa nostra o són marginats o explotats.         





dijous, 7 de març del 2024

 MIRAR EL CRUCIFICAT

Comentari a l'evangeli (Jn 3,14-21) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

Comentari.-

L’evangelista Joan ens parla d’una trobada estranya de Jesús amb un important fariseu, anomenat Nicodem. Segons el relat, és Nicodem qui pren la iniciativa i va a trobar Jesús «de nit». Intueix que Jesús és «un home vingut de Déu», però es mou entre tenebres. Jesús l’anirà conduint cap a la llum.

Nicodem representa en el relat tot aquell qui cerca sincerament trobar-se amb Jesús. Per això, en cert moment, Nicodem desapareix d’escena i Jesús prossegueix el discurs per acabar amb una invitació general a no viure en tenebres, sinó a buscar la llum.

Segons Jesús, la llum que ho pot il·luminar tot és el Crucificat. L’afirmació és agosarada: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Podem veure i sentir l’amor de Déu en aquest home torturat a la creu?

Acostumats des de nens a veure la creu per tot arreu, no hem après a mirar el rostre del Crucificat amb fe i amb amor. La nostra mirada distreta no és capaç de descobrir en aquesta cara la llum que podria il·luminar la nostra vida en els moments més durs i difícils. Tot i això, Jesús ens està enviant des de la creu senyals de vida i d’amor.

En aquests braços estesos, que ja no poden abraçar els nens, i en aquestes mans clavades, que no poden acariciar els leprosos ni beneir els malalts, hi ha Déu amb els seus braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants patiments.

Des d’aquest rostre apagat per la mort, des d’aquells ulls que ja no poden mirar amb tendresa pecadors i prostitutes, des d’aquella boca que no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, Déu ens està revelant el seu «amor boig» per la humanitat.

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell». Podem acollir aquest Déu i el podem rebutjar. Ningú no ens hi obliga. Som nosaltres els que hem de decidir. Però «la Llum ja ha vingut al món». Per què tantes vegades rebutgem la llum que ens ve del Crucificat?

Ell podria posar llum a la vida més desgraciada i fracassada, però «els qui obren el mal… no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres». Quan vivim de manera poc digna, evitem la llum, perquè ens sentim malament davant Déu. No volem mirar el Crucificat. Per contra, «els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum». No fugen a la foscor. No tenen res a amagar. Cerquen amb la mirada el Crucificat. Ell els fa viure en la llum.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert.


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Mireu el crucificat”, té com a fonament els fragments (14-21) del capítol 3 de l’evangeli Joànic.

L’homilia per aquest proper diumenge, basada en el text de l’evangeli de la comunitat joànica, és una descripció del diàleg simbòlic de Jesús amb un personatge figurat, però al mateix temps real perquè en aquella època i en l’actual existeixen molts Nicodem’s que volen i dolen i com descriu l’evangeli es protegeixen de la “llum”, justament perquè els seus actes no siguin descoberts. Segons el relat, és Nicodem qui pren la iniciativa i va a trobar Jesús «de nit». Intueix que Jesús és «un home vingut de Déu», però es mou entre tenebres. Jesús l’anirà conduint cap a la llum. Nicodem representa en el relat tot aquell qui cerca sincerament trobar-se amb Jesús. Per això, en cert moment, Nicodem desapareix d’escena i Jesús prossegueix el discurs per acabar amb una invitació general a no viure en tenebres, sinó a buscar la llum. 

L’homilia persisteix en una descripció esperançadora pels cristians, pels cristians que persisteixen en la seva voluntat de ser seguidors del crucificat: Segons Jesús, la llum que ho pot il·luminar tot és el Crucificat. L’afirmació és agosarada: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Podem veure i sentir l’amor de Déu en aquest home torturat a la creu? Acostumats des de nens a veure la creu per tot arreu, no hem après a mirar el rostre del Crucificat amb fe i amb amor. La nostra mirada distreta no és capaç de descobrir en aquesta cara la llum que podria il·luminar la nostra vida en els moments més durs i difícils. Tot i això, Jesús ens està enviant des de la creu senyals de vida i d’amor. 

L’homilia persisteix en la seva descripció d’esperança, mai de retrets ni de rebuig pels que es mouen en la foscor: En aquests braços estesos, que ja no poden abraçar els nens, i en aquestes mans clavades, que no poden acariciar els leprosos ni beneir els malalts, hi ha Déu amb els seus braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants patiments. Des d’aquest rostre apagat per la mort, des d’aquells ulls que ja no poden mirar amb tendresa pecadors i prostitutes, des d’aquella boca que no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, Déu ens està revelant el seu «amor boig» per la humanitat.

El darrer paràgraf, l’homilia conclou remarcant fins i tot amb més èmfasi, la necessitat que els creients no observem el got mig buit, sinó mig ple, doncs categòricament ens diu: «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell». 

Dit això: Podem acollir aquest Déu i el podem rebutjar. Ningú no ens hi obliga. Som nosaltres els que hem de decidir. Però «la Llum ja ha vingut al món». Per què tantes vegades rebutgem la llum que ens ve del Crucificat? Ell podria posar llum a la vida més desgraciada i fracassada, però «els qui obren el mal… no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres». Quan vivim de manera poc digna, evitem la llum, perquè ens sentim malament davant Déu. No volem mirar el Crucificat. Per contra, «els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum». No fugen a la foscor. No tenen res a amagar. Cerquen amb la mirada el Crucificat. Ell els fa viure en la llum.  

Vers abans de l'evangeli Jo 3,16 Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Uns paràgrafs de l’evangeli Joànic i una homilia extraordinàriament esperançadora que ens ha d’apropar molt més al Crist, portador de la llum, l’esperança i l’amor per a tots i cadascun de nosaltres, que –de manera positiva- ens pot ajudar a preparar-nos per la Pasqua i conseqüentment a apropar-nos més i més al Déu de l’amor. Que l’Esperit ens hi ajudi, especialment a no deixar-nos atraure per les propostes que ens ofereix el neocapitalisme inhumà.     

dijous, 29 de febrer del 2024

 QUINA RELIGIÓ ÉS LA NOSTRA?

Comentari a l’evangeli (Jn 2,13-25) II de Quaresma

Evangeli: 

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

Comentari:

Tots els evangelis es fan ressò d’un gest audaç i provocatiu de Jesús dins el recinte del Temple de Jerusalem. Probablement no va ser gaire espectacular. Va expulsar un grup de venedors de coloms, va abocar les taules d’alguns canvistes i va intentar interrompre l’activitat durant alguns moments. No va poder fer gaire cosa més.

Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple?

Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

Allò era un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava la riquesa, als llogarets creixia la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser.

L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu.

Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari

Per: Jaume Rocabert 


En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quina religió és la nostra?”, té com a fonament els fragments (13-25) del capítol 2 de l’evangeli Joànic.

Una homilia contundent que no només descriu uns fet ocorreguts en el seu temps, sinó que també es reprodueixen avui, però de manera més sofisticada: Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple? Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

La versió actual és aquella que caracteritza a l’Opus Dei, als Quicos, com també entre altres, al sector ultra conservador de l’actual col·legi cardenalici així com diferents Conferencies Episcopals, entre elles la dels bisbes espanyols, que prioritzen els seus interessos econòmics i polítics, per damunt del missatge evangèlic de Pau, Justícia i Amor. 

Allò i la versió de més d’un sector de la religió catòlica, era i és un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava i s’acumula la riquesa, als llogarets creixia i creix la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai ni legitima una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia ni pot regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser. L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu. 

El darrer paràgraf, ens interpel·la de manera directe a cadascun de nosaltres: Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.   

Vers abans de l'evangeli Jo 3,16

Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic;

tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.


Avui, que els practicants han disminuït de manera alarmant, crec ens hem de preguntar no tant quina és la nostra religió (car la majoria són institucions humanes), car el més important és si mantenim la fe en Jesús i volem ser seguidors seus o el què és el mateix: si som cristians?, doncs ser cristià pressuposa tenir per prioritat principal aquelles que els evangelis ens descriuen les que tenia i defensava, les quals no eren altres que els pobres, els malalts, els marginats i fins i tot els que els poders públics els prohibia trepitjar els llocs públics.  



dijous, 22 de febrer del 2024

 ESCOLTAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 9,2-10) II de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».

Comentari:

Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar.

Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana.

Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’experiència d’escoltar Jesús fins al fons pot ser dolorosa, però és apassionant. No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica.

Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians.

Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 9 de l’evangeli de Marc.

Una homilia molt important per preparar-nos per la Pasqua, que ens descriu la realitat de la nostra apàtica manera de fer de cada dia: Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar. Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana. 

L’homilia ens diu que escoltar Jesús pot ser dolorosa, però al mateix temps apassionant: Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

Que justament: no és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica. Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

L’homilia conclou amb una crida a l’esperança, sempre que, per la nostra part, hi esmercem molt més interès i voluntat: Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians. 

Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe. Però al mateix temps Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.




Una nova homilia molt adequada per preparar-nos per la Pasqua i al mateix temps per bloquejar-nos de les propostes que dia rere dia se’ns omplen les orelles i els ulls d’un sens fi de propostes, sovint prou atractives, però que sovint el resultat final ens desvien –no sempre, ni totes- del camí que hauríem de seguir.



dijous, 15 de febrer del 2024

ESCOLTAR LA CRIDA A LA CONVERSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) I de Quaresma

Evangeli: 

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari:

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Per començar, el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana».

Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

Hem de revisar després si cuidem bé les arrels. Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la crida a la conversió”, té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

En aquest homilia, se’ns fa un aclariment molt important del mot “convertir-se”: el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Fet aquest aclariment la interpretació del text, té tot un altre sentit molt més en sintonia amb la nostre manera de pensar: «Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Justament és a partir de l’esment aclariment que l’homilia agafa tot un altre sentit: Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana». Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

No cal dir que tota persona, creient o no, que tingui un mínim de personalitat i/o humanitat, sovint s’aplica l’auto-crítica per auto corregir les naturals desviacions humanes. En consonància amb això, l’homilia ens diu: Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

El darrer paràgraf de l’homilia és un crit a l’esperança i també a desmuntar totes les angoixants normatives amb les que se’ns desorientava: La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15). 

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.


Una homilia molt adequada per preparar la Quaresma sense angoixes ni temors, doncs totes les etapes que ens proposa la litúrgia durant l’any, poden ser positives i esperançadores, si som capaços de viure-les sempre amb la corresponent esperança i amb l’amor que ens proporciona l’Esperit de Déu.